Fer soroll
Alonso i els quaranta
Les dues victòries de l’asturià durant aquest Mundial de Fórmula 1 han demostrat que continua sent el pilot que va guanyar dos mundials amb Renault
Cal deixar pas a les noves generacions, una retirada a temps és una victòria, els reflexos i el vigor físic es perden amb el pas dels anys, no s’arrisca igual als vint que als quaranta, falla perquè està gran...Tòpics més que establerts entorn de l’avançada edat d’un esportista. Sí, les dades són les que són: Fernando Alonso podria ser el pare de diversos pilots que competeixen amb ell a velocitats de vertigen. Però, probablement, i sense embolicar-nos amb la bandera, és el millor pilot de l’actual graella de la Fórmula 1. ¿Com és possible? ¿Quin pacte ha fet amb el diable per mantenir-se a aquest nivell passats els quaranta anys? Hi ha diverses claus, però, sens dubte, la més important es diu il·lusió. Alonso viu per i per a la seva professió. Es desperta i es fica al llit pensant en la Fórmula 1. Durant el dia entrena, menja, beu i respira cavil·lant per esgarrapar una dècima en un circuit on correrà d’aquí quatre mesos. Planifica cada detall, no deixa res a l’atzar, treballa dur físicament i mentalment per superar autèntiques bèsties competitives com Verstappen, Hamilton o Leclerc. Individus capaços de gairebé qualsevol cosa per guanyar. Com ell. Fernando Alonso mai ha fet presoners en les carreres. Vol guanyar. Costi el que costi. Només així s’explica que hagi aguantat deu anys lluny de les victòries, somiant rascar un podi, esperant trobar un monoplaça a l’altura del seu talent. A la fi, després de molt patiment, ho ha aconseguit.
Dos podis en dues carreres han certificat que Alonso continua sent el mateix pilot que va guanyar dos mundials amb Renault fa ja quinze anys. El que va derrotar el llegendari Michael Schumacher. El martell piló capaç de calcar els temps volta rere volta. El que no només pilota, sinó que controla tot el que passa en la carrera. El líder. Perquè la seva passió i el seu esperit competitiu arrosseguen tot l’equip, ningú es pot quedar enrere. Ho estem veient a Aston Martin. No hi ha mecànics ni enginyers, hi ha ‘alonsistes’, devots de l’asturià. S’alegren igual o més que ell dels èxits. És un equip, en majúscules, amb l’objectiu de ser campions del món. Els quaranta anys, tan injuriats en l’esport, són els nous trenta. En el cas de Fernando Alonso, fins i tot, els nous vint.
Gran debut de Joselu amb Espanya. És el tipus de davanter que vam trobar a faltar en el Mundial. Ara, a salvar l’Espanyol.
¿Messi i el Barça? Ho ha guanyat tot i a la fi és un ídol absolut a l’Argentina. Li falta tancar la seva carrera a casa. Amb la seva gent. Ja ho veurem...
El Màlaga ho té difícil per continuar a Segona, però a la ciutat hi ha il·lusió per la possible venda de l’equip. Tant de bo passi i el club torni a l’elit com més aviat millor.
Marc Márquez, error i crítiques. Ahir va cometre un error important, va tirar Oliveira i va demanar ràpidament disculpes. Alguns li tenen ganes.
