Teodoro García Egea, l’enginyer feliç

Teodoro García Egea, als seus 38 anys ja ha viscut tota una vida. Una vida política, madrilenya, a Génova, al Congrés, al cor del sistema. Tot un «sectari» general del PP, com es deia de Cascos. Poder i poder. I ara, en plena joventut, marxa. Abandona la política, que el va abandonar fa un any. Egea va calcular malament. Les seves forces. Ell i Casado van demostrar que voler no és poder. Es van enfrontar a Ayuso, el germà de la qual feia negocis amb material quirúrgic en plena pandèmia i van patir no només els idus de març i les ires de la presidenta, també el repudi del seu partit i fins i tot un ‘escrache’ a les portes de la seu central.

Egea era l’enèsim Cospedal, l’enèsim Pujalte, l’enèsim González Pons, l’enèsim Zaplana. O sigui, aquesta figura que surt a donar la cara, la pitjor cara, per mantenir les files juntes i tenir l’enemic dels nervis, això que altres anomenen l’adversari. Egea va ser furibund contra Sánchez i el PSOE.

Quan va arribar Feijóo, va guardar escó i ara, menystingut, torna a casa seva, que és l’enginyeria. No és d’aquests sense professió coneguda. L’anunci de la seva marxa va coincidir amb la presentació d’un llibre que ha escrit no amb la idea de renovar la prosa i la literatura pàtria, però sí amb la intenció d’abundar en això de les criptomonedes i la criptoeconomia. La seva fe en aquest mitjà, en l’economia futura i digital i en aquests assumptes és ara tanta com la que tenia al seu PP. Tot i que de moment no ha fet un pas de bon economista, tot i que sí d’exemplaritat: renuncia a cobrar les 13 mensualitats de cessantia del Congrés a les quals tenia dret, que li haurien pogut fer guanyar 50.000 euros.

Missatget a Ayuso

Criptoeconomia: no va saber entendre algunes claus del poder i de la lleialtat, i condició humana, però sí que creu poder desentranyar el misteri dels bitcoins. El que no té cap misteri és a qui al·ludia quan en el seu comiat va dir que mai havia sigut deslleial als seus principis i que no es penedia de res, la qual cosa és un missatget a Ayuso, a qui aquests missatges fan tant de mal com una mosca que se’ns posés al damunt vestits amb armadura.

Alguns dirigents del Partit Popular han dit ara d’ell que va ser dur i fins i tot indigne i que aquest any ha vegetat al Congrés, presidint una comissió que només va convocar dues vegades i aïllant-se al seu despatx de la Carrera de San Jerónimo sense parlar gaire amb no pocs dels que en altres temps manejava.

Murciano de Cieza, casat i amb dos fills, va ostentar la secretaria general dels populars durant quatre anys; és doctor enginyer per Cartagena i es va iniciar en la política com a regidor al seu poble del 2007 al 2009, quan era un jove pulcre amb el titolet sota del braç i el convenciment que el PP era la solució i el final. Va acabar sent el mitjà, més aviat.

Casado el va nomenar secretari general quan li va dirigir la campanya contra Cospedal. A partir d’allà, el seu èxit més notori, a part d’aconseguir ser famós, va ser evitar una moció de censura a Múrcia letal per als interessos populars. No va saber entendre’s amb Cayetana Álvarez de Toledo, frase davant la qual es podria posar gairebé qualsevol nom. Una tenia l’altivesa intel·lectual i l’altre la que dona el càrrec. No va ser un xoc de trens ni d’intel·ligències i sí una guerra marcada per la sinuositat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Egea li queda tota una vida per endavant per penedir-se’n. Per revisar decisions del passat (una de les grans fonts d’infelicitat a dir de Bertrand Russell) o per no mirar enrere, descorbatarse i llançar-se a la carretera a proclamar la bona nova de l’economia futura, les criptomonedes i les bondats dels números davant les paraules.

La de Teodoro García Egea ha sigut una carrera política fugaç. Cosa que, carrera política fugaç, hauria de ser una redundància. Que passi el següent.