El dret penal com a instrument de govern

Últimament s’ha aguditzat aquesta tendència i la importància de la llei penal és un fidel reflex d’una societat en greu crisi. És absolutament perillós governar a través del dret penal. Les conseqüències poden ser, i de fet estan sent, devastadores per a l’equilibri del sistema institucional. Qui impulsa les lleis és el Govern o bé els grups parlamentaris i qui les aprova és el Parlament. Però és evident que aquestes lleis penals han de ser aplicades per un altre poder de l’Estat, el judicial. L’ús de la llei penal fa que entri en crisi el principi de legalitat, se solen produir incerteses interpretatives i, moltes vegades, els designis governamentals no es veuen satisfets en el moment d’aplicar les lleis per part del poder judicial. Això és el que ha passat clarament amb la reforma del delicte de malversació del patrimoni públic i, en gran manera, el que s’ha esdevingut amb la denominada reforma de la llei del ‘només sí és sí’. Les conseqüències, com he dit, són altament pernicioses, es genera una desarticulació entre els poders de l’Estat. És cert que en un Estat de dret ha de predominar la separació de poders, però com al seu dia ja va advertir Montesquieu els poders han d’estar separats però articulats. Altrament, com està passant, en comptes del consens institucional es genera el dissens permanent com a expressió d’un inacabable desacord anàrquic en l’àmbit institucional.  

La situació descrita condueix inexorablement a una mena de ’Govern dels jutges’, que es veuen obligats a exercir una funció suplent veient la incertesa que generen les lleis aprovades. No és convenient aquesta visió sobredimensionada del poder judicial. La crisi de l’Estat de dret i la crisi del parlamentarisme acaben generant un buit entre la societat civil i la societat política. Es crea així el que s’ha denominat ‘la societat judicial’. La crisi de la legalitat penal comporta que la magistratura i la fiscalia s’erigeixin en elements essencials de vertebració de la societat. El magma de la societat judicial és un producte més de ‘la nova edat mitjana’, i s’ha d’aclarir que per societat judicial no hem d’entendre l’estricte món de la justícia, expressat a través de procediments judicials. La societat judicial venera l’espectacle, proclama interpretacions interessades de les lleis, proclama el càstig per a qui considera culpable tot i que encara no hagi sigut jutjat i constitueix un nou context de les lluites de poder entre partits polítics i grups econòmics, en suma és un fòrum privilegiat en el qual es proclamen condemnes i culpabilitats al marge del procés. 

Finalment, convé fer referència a la falta de racionalització dels missatges una vegada són aprovades les lleis. El fallit intent de crear delictes atenuats de malversació per satisfer la revisió de condemnes d’algunes persones implicades en el denominat cas del procés ha desencadenat missatges distorsionats sobre un nou tracte de favor de la corrupció al nostre país. Res més lluny de la realitat. La reforma del 2022 en la matèria (LO 14/2022) paradoxalment ha suposat un bon arranjament legislatiu a la barrabassada que va crear en la qüestió la reforma del 2015, impulsada pel Govern del Partit Popular. 

Notícies relacionades

Gràfic | Llei del ‘només sí és sí’: així queden les condemnes per delictes sexuals

Illa, malgrat Sánchez

El Ministeri d’Igualtat, impulsor de la reforma de la llei del ‘només sí és sí’, no va saber defensar un missatge racional de la seva proposta legislativa. Pretenia l’impossible, suprimir la càrrega de la prova acusatòria de l’absència de consentiment en els judicis penals però, al seu torn, assumia que aquesta vana pretensió s’havia d’articular a través de lleis penals menys punitives. De nou es va entrar en un debat irracional en el qual fins i tot es va pretendre que el poder judicial deixés d’aplicar la llei penal posterior més favorable al reu. 

Costarà recol·locar les coses a favor de l’equilibri del model d’Estat de dret.