Article d’Annelies Broekman Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tenim sequera, però sobretot set crònica

Hem de reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial i cocrear canvis estructurals per reduir la nostra vulnerabilitat a l’escassetat d’aigua crònica que ja vivim

2
Es llegeix en minuts
El embalse de Rialb, en la Noguera, se encuentra por debajo del 10% de su capacidad en el episodio de sequía que afecta a Catalunya. La Noguera, Lleida. 15 08 22

El embalse de Rialb, en la Noguera, se encuentra por debajo del 10% de su capacidad en el episodio de sequía que afecta a Catalunya. La Noguera, Lleida. 15 08 22 / Jordi V. Pou

Avui dia existeix certa confusió entre els conceptes de sequera i d’escassetat d’aigua. Una visió miop que ens aboca a posar el focus en la sequera en lloc de posar-lo en el problema real: la set crònica d’aigua que té el nostre model de desenvolupament insostenible.

La sequera és un fenomen natural en el clima mediterrani que es dona de manera periòdica per la carència de pluges i que ara està exacerbada pel canvi climàtic. L’escassetat d’aigua, en canvi, es dona quan no hi ha aigua disponible pels diferents usos (agrícoles, industrials, turístics, etc), uns usos que de manera incessant es troben per sobre dels recursos naturals disponibles. ¿Com afrontem aquest problema crònic?

D’una banda, la tecnologia ens ajuda a produir aigua (reutilitzar-la i dessalar-la) i ser capaços d’afrontar pics o moments extrems, com els que estem vivint. Ara bé, aquesta estratègia puntual no pot ser l’estratègia definitiva per gestionar l’oferta d’aigua a tot el territori, és massa cara des del punt de vista ambiental, econòmic i sobretot de justícia social. A més, és massa feble si sabem que la set d’aigua no pararà de créixer i que tots els recursos energètics minvaran. ¿Quina és l’alternativa llavors? La ciència i l’ecologia ens donen pistes que no podem subestimar. En primer lloc, cal protegir urgentment les fonts d’aigua naturals que encara tenim, els rius i els aqüífers. Aquesta sí que és una estratègia a llarg termini capaç de proveir-nos d’aigua. Per fer-ho, caldrà deixar d’ocupar espais fluvials o de drenatge, i impulsar estratègies de restauració a moltes escales: descontaminar aqüífers, reduir la sobrexplotació, protegir les zones de recàrrega, establir cabals ambientals adequats, recuperar zones humides i restaurar rieres. Reconèixer i posar en valor la natura com a font natural d’aigua ha d’anar en paral·lel amb un canvi en l’ús i abús que fem de l’aigua. En aquest sentit, cal parar aquesta set insaciable, frenar la demanda i ser conscient del model socioeconòmic que mantenim per sobre de les nostres possibilitats. 

Notícies relacionades

Cal reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial i cocrear canvis estructurals per reduir la nostra vulnerabilitat a l’escassetat d’aigua crònica que ja vivim. Això requereix una visió global de cada conca, una planificació integrada, que tingui en compte que cada sistema hidrològic és un sistema hidrosocial únic, amb valors i funcions de l’aigua molt diferents i amb una ciutadania que haurà de disposar d’aigua amb unes tarifes justes.

Satisfer la set crònica que vivim a Catalunya és possible. Comencem respectant l’aigua i la vida dels nostres rius i aqüífers, i qüestionem-nos l’aigua que necessitem i l’economia que vulguem, que no traspassi la nostra capacitat de càrrega. Però sobretot, fem-ho tot entre tots, movent aquest canvi des de cada conca de Catalunya, en espais de diàleg i governança on totes les persones puguin participar. Si ho fem així, el canvi serà possible.