Article d’Eduardo González de Molina Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El luxe de compartir pis
Ja ni viure en un pis compartit és assequible. La mà invisible del mercat no soluciona el problema i la mà visible de l’Estat es mou massa lenta
L’efecte dòmino de la crisi de vivenda espanyola és a punt de tancar-se. La fitxa de comprar la vivenda va caure després de la crisi immobiliària del 2008. La caiguda d’aquesta fitxa va arrossegar la fitxa del lloguer, després del 2015. I arribem al 2023 i sembla que el dòmino s’ha tancat: si ja no és assequible comprar, ni llogar un pis sencer, tampoc ho és llogar una habitació en un pis compartit. La crisi ja és completa i arriba a totes les latituds del territori espanyol.
Ja ni compartir pis és assequible, al contrari: és tot un luxe. A falta d’una estadística pública rigorosa sobre el fenomen, només podem acollir-nos a les (esbiaixades a l’alça) dades de portals immobiliaris, com Fotocasa. Així ens trobem que el lloguer d’habitacions a Espanya s’ha disparat un 66,2% des del 2015: de 265 a 440 euros. I a ciutats com Madrid i Barcelona, s’han disparat també fins als 527 i els 575 euros, respectivament.
Múltiples raons. Desconfiïn de qui doni explicacions monocausals i proposi solucions úniques a aquesta crisi. El que sí que és evident és que la mà invisible del mercat no soluciona el problema i la mà visible de l’Estat es mou massa lenta. És indubtable que hi ha escassetat d’oferta, i especialment d’oferta social i assequible, en llocs d’alta demanda. Aquí l’Estat va molt per darrere dels seus deures. Amb només un 1,5% de vivenda protegida no es pot garantir el dret a la vivenda. I sembla que només alguns governs, com el de Barcelona que ha doblat el seu parc social, s’estan prenent seriosament la tasca de fer créixer el parc públic de lloguer.
Entretots
Però no n’hi ha prou d’augmentar l’oferta, i passarà molt temps fins que produeixi efectes sistèmics. Mentrestant toca regular, protegint els inquilins i marcant un vedat als comportaments predadors que atempten contra la funció social de la propietat. Per als que argumenten que el problema és la sobreregulació, aquí hi ha una dada: el mercat de lloguer habitacional està desregulat. No existeix una regulació específica de lloguer d’habitacions. La Llei d’Arrendaments Urbans no cobreix aquests casos. Només el Codi Civil serveix per aquest tipus de contractes, igualant una relació desigual. No és just ni lògic que els inquilins que arrenden una habitació estiguin menys protegits que els que arrenden un pis sencer. Ni que la limitació estatal del 2% als increments anuals dels preus de lloguer no s’apliqui al lloguer d’habitacions.
Per sort, hi ha bons exemples. A ciutats punteres europees, com Viena o Hèlsinki, on hi ha una oferta de lloguer social i assequible abundant alhora que una regulació protectora i coherent del mercat, les coses pinten millor: uns i altres paguen menys lloguer tenint molt més poder adquisitiu que madrilenys i barcelonins. Mentre s’augmenta l’oferta de lloguer protegit, l’esperada llei estatal de Vivenda ha de prendre nota: és fonamental tenir una norma omnicomprensiva que inclogui, també, el lloguer habitacional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
