‘Babylon’

Ahir a la nit vaig anar a veure ‘Babylon’. No soc crític de cine, ni tan sols entès, ni un d’aquests boomers puristes i una mica pesats que reneguen molt de Netflix i una mica menys de Filmin i que creuen que qualsevol pel·lícula, per petita que sigui, s’ha de veure en pantalla gran. Però aquesta sí. Vagin a veure-la. ‘Babylon’ se situa en la primera belle époque del Hollywood mut, on tot estava permès i tot per fer. És una meravellós fresc amb picades d’ullet contemporànies i un immens homenatge al cine, als seus orígens i als bojos pioners d’aquest primer metavers. Però és sobretot fer-li una botifarra gegant a la deriva que la indústria d’aquest ja vell art ha pres els últims temps, un estrident manifest contra la correcció política i social. Contra la correcció, a seques.

El que el director, Damien Chazelle, ens diu, com ja va fer Wilde al seu dia, és que la vida s’encarrega d’imitar l’art, i que el cine no va néixer per ser reflex de la societat. Per a això ja hi ha el teatre de l’absurd, o el cine suec i les seves pel·lícules de fosc existencialisme i dosis letals d’alcohol, o els francesos i la seva nouvelle vague de penes petitburgeses i amors a tres. Allò era una altra cosa. Hollywood va néixer com un mirall deformat d’Amèrica del Nord, i molts han volgut allisar-lo, cisellar-lo, i enllustrar-ne l’argent viu fins que tornés una imatge idíl·lica del país. Bellow deia que Los Angeles era el receptacle de totes les peces soltes d’Amèrica quan el país es veia sacsejat. Hollywood va ser la nova frontera on van anar a parar els fracassats del somni americà, somiadors sense remei i buscavides a l’escapça, durant aquella epopeia contemporània. El de societat era un concepte que a aquell incipient kibutzli quedava petit i del qual no volia ni sentir parlar, ja que totes les que hi arribaven eren joguines trencades que fugien, seguint el sol, d’una alma mater freda i despietada que havia sigut la seva vida anterior.

Notícies relacionades

Dia irrellevant

La jugada mestra d’Amazon

Aquell primer Hollywoodland que mostra la pel·lícula s’assembla més al festival ‘Burning man’ que a la militància impertinent i beata de la beneiteria woke. Chazelle i la Paramount proposen un ‘J’accuse’ de tres hores i mitja, que és una causa general i mordaç que es burla del present evocant el passat. Algú ho havia de fer. ‘Babylon’ és un llarguíssim metratge que reivindica l’excés com a vara de mesurar, el cine com a evasió, com a accelerador d’emocions, com a zona franca allunyada de tota convenció. És una crida a tornar a l’ordre, un tret de coca llarg com una òpera, un viatge a un Macondo ianqui d’impuríssimes saturnals, amb Margot Robbie i Brad Pitt com a fallers majors d’aquesta pira funerària del cinema mut.

‘Babylon’ és ‘El gran Gatsby’ i és ‘Érase una vez en Hollywood’, és ‘Barton Fink’ i ‘Sunset Boulevard’. És el caos coral de Berlanga i el surrealisme delirant de Fellini. És un ‘Retrat de Dorian Gray’ al qual es retira el llençol que el tapa. ‘Babylon’ es mou pels marges de la moral, per un límit en què pot tenir cabuda el suïcidi, però no l’avorriment, una república en 35 mm. que no és d’aquest món i que no dubta a devorar els seus ambaixadors, com bé mostra el film. S’agraeix que s’hagi estrenat amb fanfàrria una pel·lícula on es tornen a veure tetes i culs i fal·lus i gent follant i drogant-se, per a escàndol d’una burgesia judeocristiana i nouvinguda que es començava a instal·lar a la vall, arrufant un nas ple de prejudicis i impostat refinament. És un Las Vegas a ponent, un casino on no només es perden diners, sinó on es pot deixar un la vida en una mala situació amb el vici, o la reputació i l’aliment en un duel amb la premsa d’aquella comunitat de Los Angeles, darrere dels insults enverinat d’una crítica de llavis molt vermells i llengua d’àspid. Però és també un Parnàs, un lloc on es pot assolir la immortalitat per mor d’un paper més gran que un mateix, en el qual l’intèrpret arriba a transcendir la seva pròpia ombra allargada i tocar el cel amb els dits, arrossegant l’espectador amb ell en aquest viatge d’il·lusió que moltes vegades s’assembla a la vida. Tot això és ‘Babylon’. No se la perdin.