L’espiral de la llibreta | Per Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Només sí és sí’ i un concert per a piano en re menor
Cinc mesos d’oprobi per a les víctimes i desgast inútil
Un home de 60 i pocs es posa a córrer per pujar a l’autobús gairebé en el mateix instant en què abandonem la parada. L’home ensopega, cau, s’aixeca de seguida i persegueix el vehicle per la vorera fins que, al primer semàfor, aconsegueix fotografiar el xòfer, el morro i els distintius del bus, indicant amb una gestualitat histriònica que pretén denunciar-lo. Es passa el dit índex rabent pel coll, amenaçant el conductor de llescar-li el clatell. Està rabiós, amb aquesta agressivitat que sembla impregnar el minuet urbà des de la covid. Caure de genolls i en públic fa molta vergonya, sí. Tot i que tampoc n’hi ha per a tant: ens passem la vida donant ensopegades.
Entre les maneres de respondre a l’error, l’espifiada o la distracció, es troba la de projectar la culpa contra els altres, que no estan obligats a esperar-nos a la parada de l’autobús. Sembla més encertat empassar-se l’equivocació com millor en sàpiga un. Com va fer la pianista Maria Joâo Pires en un concert a Viena el 1998.
Quan l’orquestra emprèn els primers compassos del concert per a piano en re menor de Mozart, la solista portuguesa s’adona que ha estat preparant-se una altra peça diferent. Un vídeo penjat a YouTube mostra el calidoscopi d’emocions que li travessen el rostre en pocs segons: la sorpresa, el riure fluix, el pànic, la desesperació, el vertigen, el descoratjament. Mentrestant, l’orquestra continua avançant. El director, Riccardo Chailly, la mira des del podi.
–Tenia un altre concert apuntat a l’agenda –mussita Joâo Pires amb la mirada degollada.
El mestre Chailly somriu sense deixar de moure la batuta. Li diu:
–Aquest el vas tocar en l’última temporada.
Després d’una brevíssima pausa, insisteix:
–Pots fer-ho. Estic segur que ho faràs bé.
El públic aguanta la respiració quan Joâo Pires comença a lliscar els tous dels dits sobre el teclat, com si preferís no fer-ho. Potser una altra diva hauria abandonat la sala irada, amb l’esquena molt rígida, deixant anar un bufec, «hauries d’haver-m’ho recordat», «¿per què no em vas trucar per assajar?» o qualsevol altre pretext exculpatori. La genial pianista, en canvi, s’entrega a l’instrument amb humilitat i respecte, envers la música i el públic, reconcentrada en si mateixa per rescatar la partitura d’algun plec del cervell. Bonica també la lliçó del treball en equip: el mestre Chailly, lluny d’enfadar-se, empatitza amb ella infonent-li ànims. Avui per tu, demà per mi.
Entretots
No ho sé... M’han passat totes aquestes imatges sense sentit pel cap al pensar en la llei del ‘només sí és sí’, l’obstinació de Podem i el fugir d'estudi d’altres. Si la norma dona lloc a tan diferents interpretacions per part dels jutges, està mal feta. Ha costat cinc mesos de desgast inútil i sobretot d’oprobi per a les víctimes. No passa res per reconèixer-ho.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
