La tasca més urgent del Tribunal Constitucional

Les decisions adoptades pel Tribunal Constitucional que van precedir la renovació de quatre dels seus membres van suposar un trencament encara més gran del crèdit i la confiança d’una institució cridada a vetllar pel compliment i l’adequada interpretació de la Constitució. La més greu d’aquestes resolucions va ser una interferència sense precedents en la tasca del poder legislatiu, a l’impedir preventivament la votació d’una reforma legal al Senat. El fet que s’adoptessin –aquesta i altres decisions– per una majoria de 6 a 5, que es corresponia exactament amb el caire ideològic dels partits que al seu dia havien nomenat els membres del Constitucional, en aquest cas sis conservadors i cinc progressistes, només va contribuir a augmentar el desprestigi de l’organisme. Especialment, perquè el fre a la tramitació d’una llei a la Cambra alta, a petició del PP, es va interpretar en àmplies capes de la societat com una ingerència més del poder judicial en la batalla política, en aquest cas contra l’Executiu que presideix Pedro Sánchez. Una decisió que venia a afegir-se a l’incompliment per part dels membres conservadors del Consell General del Poder Judicial del nomenament de dos magistrats per al Constitucional i al bloqueig de la renovació del mateix òrgan de govern dels jutges per part dels populars, una obstrucció que continua després de quatre anys.

Els quatre nous membres del TC, que van prometre o van jurar el càrrec davant el Rei el 31 de desembre, en prendran possessió aquest dilluns. Tot i que encara està pendent el nomenament per part del Senat d’un altre magistrat i la disputada elecció del president, la nova estabilitat que estrena el Constitucional hauria de ser aprofitada per la totalitat dels seus membres, amb independència de la seva procedència ideològica, per reflexionar sobre quines actituds i mesures haurien d’adoptar per recuperar el prestigi i la credibilitat que li és exigida a una entitat d'aquesta rellevància. Un organisme sobre el qual no hi hauria d’haver dubtes respecte de la seva neutralitat política si es vol preservar la seva independència i la seva eficàcia, i que si es respectés a si mateix no permetria el desdaurament que suposa que es posi en qüestió el seu crèdit i la seva legitimitat en cada una de les seves resolucions. Com escrivia el catedràtic Xavier Arbós dimecres passat a EL PERIÓDICO, «els guardians de la Constitució no la defensaran bé si es queden sols, envoltats d’un públic desconfiat i hostil». 

Atès que l’activitat del TC pot portar-lo a anul·lar lleis aprovades per una majoria elegida democràticament i fer-ho en nom d’una Constitució revalidada fa més de dues dècades –que s’imposa a una majoria legislativa conformada recentment–, seria bo que els seus membres trenquessin el cercle viciós en què estan enredats i demostressin capacitat per transcendir les seves preferències partidistes i per decidir en funció de criteris jurídics. Això facilitaria, per exemple, que algunes de les sentències sobre qüestions transcendentals s’adoptessin per unanimitat, cosa que permetria que la institució recuperés part de la credibilitat perduda. Si això anés acompanyat, al seu torn, d’una redacció més intel·ligible i persuasiva de les seves resolucions, la confiança de la societat en la institució milloraria. Aquesta no és una tasca fàcil quan el que hi ha sobre la taula del TC són els recursos de l’oposició a gairebé totes les lleis impulsades pel Govern, però fer-ho ajudaria a incrementar el seu prestigi i fins i tot a rebaixar el grau de polarització política.