Article de Ruth Ferrero-Turrión Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tensar la corda a Kosovo
El que s’observa aquests dies sobre el terreny són essencialment maniobres polítiques per les dues parts amb la intenció de mesurar les capacitats del contrari a la taula de negociació
Les últimes setmanes d’aquest any venen carregades de tensió balcànica. Des d’agost s’ha anat observant una recrudescència dels enfrontaments entre Pristina i Belgrad focalitzats en la part nord de Kosovo. Les tensions entre les parts han sigut recurrents des de la declaració d’independència de Kosovo. La més recent va començar a l’estiu amb la crisi de les matrícules que va anar prenent cada vegada més força i que finalment va desembocar en la dimissió el novembre dels representants serbokosovars del Parlament, el poder judicial i la policia, i dels quatre alcaldes dels municipis de majoria sèrbia. Els fets dels últims dies tenen a veure precisament amb la convocatòria d’eleccions en aquests municipis, ja que els serbokosovars es neguen a participar-hi fins que el Govern de Pristina apliqui l’acord auspiciat per la UE el 2013 que els concedeix més autonomia local. Per descomptat, Pristina s’hi nega sota l’al·legació que això afavoriria la ingerència Sèrbia a la zona. Fins aquí els fets.
Entretots
Des de l’any 2011, quan es va llançar el diàleg Pristina-Serbia impulsat per la UE, les converses han sigut constants entre les parts, amb moments de més intensitat i altres d’estancament. Tanmateix, la situació actual difereix de les anteriors a causa que ara hi ha una proposta de normalització, un pla llançat per França i Alemanya amb el suport de la UE, de l’OTAN, dels EUA i del Regne Unit i que estableix un full de ruta dels passos a seguir per poder arribar a un acord entre les parts. Aquest pla té per objectiu arribar a un acord de normalització durant la primavera del 2023. El motiu d’aquest optimisme es deu que és la primera vegada que les agendes polítiques europea i nord-americana es troben alineades i treballen de manera conjunta en el dossier, a més que sembla que les dues parts es troben disposades a asseure’s a parlar, una cosa que és, en si mateix, un avenç.
Notícies relacionadesPer tant, el que s’observa aquests dies sobre el terreny són essencialment maniobres polítiques per les dues parts amb la intenció de mesurar les capacitats del contrari a la taula de negociació. Sèrbia, de moment, és el que millor està jugant les seves cartes. Mostra alhora la seva capacitat desestabilitzadora a la regió, així com la incapacitat de Pristina de controlar el seu propi territori. A més, es mostra com el defensor de la legalitat i apel·la a l’OTAN com a garant de l’estabilitat. Kosovo, per la seva banda, incorpora la carta russa en el joc, al·legant els llaços de Belgrad amb Moscou, i presentant la seva candidatura a la UE assimilant la seva posició a la d’Ucraïna, una cosa no gaire ben vista pels països no reconeixedors, un dels quals, per cert, Espanya.
Sens dubte una de les notícies de l’any vinent seria que s’aconseguís arribar a un acord entre Kosovo i Sèrbia que desembussés una situació que ja dura massa anys. La qüestió és si realment les elits polítiques d’aquests territoris estan disposades a afavorir-lo o si, per contra, continuen tensant la corda i atiant l’enfrontament amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
