El salari emocional negrer

Va començar a popularitzar-se aquest regenerador capil·lar després de la consumació de la debacle a la vida dels treballadors espanyols, quan la ‘tendència’ (una altra paraula deliciosa) semblava irreversible a base de reformes laborals draconianes o covardes i el floriment de les empreses emergents. Com el poli bo que entra a la sala d’interrogatoris després de la sessió de dutxa freda i cable per col·locar un cigarret a les comissures tremoloses del reu, de sobte van començar a parlar del salari emocional i el descrivien com allò que havíem entès fins aquell moment per condicions laborals acceptables.

«El salari emocional és la retribució de caràcter no econòmic que un treballador obté quant a les facilitats que se li donen a l’hora de satisfer les necessitats personals, familiars i professionals, que milloren la seva qualitat de vida i que contribueixen a la conciliació laboral», diu la definició estàndard, que extrec de la pàgina d’una famosa escola de negocis abans de rentar-me les mans amb lleixiu Conejo, amoníac Volvone i salfumant de la Viuda de Martínez. En remarco el nucli: «satisfer les necessitats personals». Satisfer necessitats: ara, un plus.

Bé: quan el mínim a què hauria d’aspirar qualsevol treballador es presenta com un extra, com si l’empresa mereixés un aplaudiment per oferir-ho, llavors ens trobem davant del mateix tipus de màgia que han fet les companyies aèries de baix cost amb les maletes de cabina després de la pandèmia. 

No fa gaire temps, només una d’aquestes companyies feia el garrepa amb l’espai a la cabina per treure't uns euros de més amb el que altres empreses barates incloïen al paquet bàsic, aquesta companyia era caricaturitzada pel miserable sistema d’encariment de bitllets a base d’incloure-hi comoditats mínimes. Tanmateix, amb l’epidèmia de la covid-19, van aprofitar les limitacions pandèmiques i, amb un hàbil truc típic del Ministeri de la Veritat (sempre hem estat en guerra amb Euràsia), totes es van posar les piles i ara diuen «premium» o «preferent» al que ahir es considerava una cortesia elemental amb el passatger. O usuari, com el vulguin anomenar.

Al món de la feina aquesta invasió d’eufemismes a la terra cremada per la precarietat ens l’hem anat empassant a cullerades petites, com les d’un nen amb faringitis. Primer, l’acceptació del becari com a part de la normalitat empresarial, després amb els falsos autònoms fins a la sopa i més tard amb la ‘tendència’ a considerar les hores extres com una entrega altruista del treballador, mostra del seu compromís amb la missió i els valors de l’empresa. Aperitiu, tota aquesta potinga d’eufemismes, d’això que després s’ha anomenat «economia col·laborativa», en la qual el treballador col·labora amb el seu sacrifici amb una corporació que no comparteix amb ell la part alíquota dels beneficis. 

Notícies relacionades

Llums i ombres del ‘coliving’

Testosterona antiprocés

Diguem llavors salari emocional a tenir una feina que et deixa temps per anar al lavabo, per anar a comprar o recollir les criatures de l’escola. Diguem salari emocional a la prohibició dels superiors d’enviar-te WhatsApps més tard de les dotze de la nit. Diguem salari emocional, en suma, al fet que la feina no et mati de fàstic mentre t’enfonsa en la precarietat.

Hi ha tota una família d’eufemismes com salari emocional destinats a convertir en part del «sentit comú» i fins i tot d’allò ‘trendy’ el que hauria de resultar, com a mínim, aberrant i feixuc. Anomenen ‘coliving’ el fet de compartir pis perquè no pots costejar-te una vivenda, ‘friganisme’ agafar menjar de les escombraries, ‘job hopping’ canviar de feina cada un o dos anys, ‘nesting’ no sortir al cine ni a sopar el cap de setmana, ‘feinacances’, no tenir vacances perquè ets autònom i penques a l’agost, etc. Deixar d’anomenar «neurosi de guerra» el mal dels soldats que tornaven del front no va arreglar cap cervell.