NEWSLETTER
De la fissura a la fractura
La solució fàcil és col·locar-se en una trinxera madrilenya i començar a estomacar el Govern de Sánchez o a l’oposició de Feijóo. Cadascú té una part de responsabilitat en el que està passant. També la premsa. I també els jutges. I, si no fos perquè és una frivolitat, podríem parlar de cop d’estat com tants han fet en ocasions fins i tot menys greus. L’origen d’aquest embolic és el bloqueig en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) protagonitzat pel PP i davant el qual Sánchez ha volgut utilitzar en successives ocasions la majoria parlamentària per desfer-lo. És respondre a una bufetada amb una escopinada. Els antecedents d’aquesta situació cal buscar-los en com la democràcia espanyola ha entès fins ara les majories qualificades, que no ha sigut per generar consensos, sinó per repartir quotes. De manera que, per exemple, l’actual president del TC, no és un jurista ben vist pels dos partits que el van votar, sinó una quota del PP intercanviada per una altra del PSOE. El resultat és un fet que a ulls dels profans resulta inèdit i summament antiestètic: el Constitucional ha prohibit a les Corts que aprovin la seva pròpia reforma. Potser té totes les justificacions que vulguem, però és inquietant. A qualsevol de nosaltres ens podria interessar que no es votés una norma que pensem que ens perjudica.
Espanya, des de fa un parell de dècades, sembla inhabilitada per a les reformes. Com si tot el que es pogués canviar, s’hagués canviat en la Transició fins a convertir-la en immutable. Aquesta incapacitat del PP i el PSOE, i en el seu temps de CiU, de reformar el que no funciona per por de perdre posicions o privilegis no ha fet altra cosa que acumular tensions que han esclatat en forma de nous partits. Primer, Podem i Ciutadans. I ara Podem i Vox (independentisme a part, on una mena de Vox s’ha apoderat de Junts). Que no tenen cap altra cosa en comú, però que comparteixen el fet de ser la resposta a aquest immobilisme. En alguns casos amb més esperit revisionista i revengista que constructiu. De manera que el que els politicòlegs anomenen competència no s’organitza entre el PSOE i el PP per la moderació centrista, sinó per l’exabrupte extremista. Un proposa nomenar els membres del CGPJ per majoria simple i l’altre respon obligant-los per llei a renovar el TC. Un amenaça amb una moció de censura i l’altre respon amb un recurs d’empara. I això passa mentre la premsa, en lloc de demanar solucions justes, encoratja la confrontació per un plat de llenties. I els jutges es deixen dir de tot a l’espera que els toqui el torn. I així, la fissura pot convertir-se en fractura. Esperem equivocar-nos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
