El Perú, en un dilema

La pretensió de Castillo de congelar el control parlamentari, abandonat immediatament pel seu propi partit, Perú Libre, potser va ser un cop d’Estat tou, com l’ha definit el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, orientat a conjurar l’obstruccionisme de la dreta o potser només el va moure el seu afany de «blindar-se davant les investigacions per corrupció», com suposa Vivanco –això ho dilucidaran els tribunals; del que no hi ha dubte és que va ser una agressió a l’ordre constitucional. Ni la fragmentació política, que ha polvoritzat els partits tradicionals, ni cap altra consideració sobre el caos polític en què està submergit el país des de fa anys justifica el que ha passat i permet, en canvi, a una part notable de la burgesia criolla de Lima desenterrar vells tòpics sobre la necessitat de vigilar tot el que procedeix del món indígena (Ollanta Humala i Pedro Castillo, els casos més recents).

La pretensió de la successora de Castillo, la fins ara vicepresidenta Dina Boluarte, d’armar un Govern més o menys unitari és un projecte que està probablement carregat de bones intencions, però el Perú conservador aspira a una ràpida convocatòria d’eleccions per recuperar el terreny perdut arran de la victòria de Castillo el 2021. El cert és que, d’acord amb el prescrit per la llei, Boluarte podria seguir com a presidenta fins a completar el mandat per al qual va sortir elegit Castillo, però és difícil que ho consenti un Congrés alarmat pels últims successos i que espera que la fiscalia demani presó preventiva per a l’expresident abans que es compleixi una setmana de la detenció. Són figues d’un altre paner que d’unes eleccions amb un temps tan breu surti una majoria consolidada o si més no suficient.

Es compleix així una constant històrica alhora que literària: la varietat de resposta a l’arxiesmentada pregunta «¿quan es va fotre el Perú?» que Mario Vargas Llosa posa en boca del seu àlter ego Zavalita en Conversa a la catedral. Torna, així, a la realitat la discussió sobre les causes i les conseqüències d’una societat política i econòmicament dual –extremadament dual– que el pensament progressista, d’esquerres, reformista, indigenista i algun qualificatiu més porta més d’un segle intentant respondre. I, alhora, és un fet que la polarització social no té els trets generals ressenyables en la majoria de països de l’Amèrica Llatina –herència de Donald Trump i Jair Bolsonaro–, sinó que responen a un perfil específic, amb les herències espanyola i índia com a referències.

Tres figures de l’esquerra de desigual influència en la cultura política peruana es van aproximar a la realitat social del seu país: José Carlos Mariátegui, un marxista clàssic que va beure en les fonts del leninisme; Víctor Raúl Haya de la Torre, un ideòleg del que va anomenar Indoamèrica i fundador de l’Aliança Popular Revolucionària Americana (APRA); i Manuel González Prada, un poeta de carnadura anarquista. Dels tres, Haya de la Torre va ser el més categòric en ordre a identificar les arrels del mal peruà i a proposar noves referències a l’«inventar un nou continent fundat en el vernacle i no en el colonial, en l’indi i no en el blanc», segons resumeix el colombià Carlos Granés a Delirio americano. El cert és que la prèdica d’Haya de la Torre va acabar de la pitjor manera possible: Alain García, un dels seus hereus al capdavant de l’APRA, va ser president en dos mandats, va ser investigat per corrupció en el cas Odebrecht i va acabar suïcidant-se.

Res a l’ADN de la crisi en curs és especialment nou tret del fet que els poders fàctics han respectat l’ordre constitucional, com anteriorment ho van fer amb la destitució de Pablo Kuczynski el 2018, i la fiscalia ha pogut actuar sense interferències. La resta s’assembla enormement a episodis anteriors, la divisió en dos fronts polítics irreconciliables, dividits al seu torn en faccions enemistades i propenses a actuar en ordre dispers. Continua sent vigent l’expressió inclosa per Abel Gilbert en una crònica arran de les eleccions que el 2001 van portar García a la presidència enmig de prolegòmens no exempts de tensions: «Els cobdiciosos van agafar la pistola». Això és, sota la superfície institucional es lliurava una pugna sense treva entre dues hipòtesis de país irreconciliables que continua sent de plena i complexa actualitat.

Tal era la situació llavors i ho és ara. L’escriptor argentí Martín Caparrós ha sigut un dels últims a remarcar el llast que per a molts països llatinoamericans suposa l’assentament de les burgesies urbanes en economies extractives que necessiten poca mà d’obra. Una cosa que dona lloc a una prosperitat d’efectes reduïts en la qual tenen poc pes les activitats amb valor afegit. Aquest és el cas del Perú, atenuat la dècada anterior amb índexs de creixement significatius, però també amb una multiplicació dels casos de corrupció al cor de l’Estat i episodis posteriors de descontentament més que ressenyables que van mobilitzar la joventut de les grans ciutats, submergida en un present caracteritzat per les incerteses. Una d’elles és saber què seguirà l’injustificable sotrac provocat per Pedro Castillo.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M