L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cuinar amb retalls del frigorífic
«Veig la pastanaga al final del túnel», va dir el gran Stuart Pearce
A la cuina, no tinc imaginació; soc de sota, cavall i rei. En canvi, el meu amic José Luis és capaç d’improvisar un dinar deliciós amb retalls de frigorífic. En una ocasió, se li va ocórrer llançar una punta de sobrassada al risotto, i vam acabar llepant fins i tot el mànec de la forquilla. Penso en això mentre miro de cuinar un text decent amb les sobres de la setmana. ¿Escriure de Marlaska i Melilla? Ni parlar-ne, necessitaria la pàgina sencera. Del galliner en el Congrés ja en vaig parlar. Estaria bé abordar com Alemanya ha salvat Espanya en el Mundial de Qatar, i vincular aquest rescat a la reforma del pacte fiscal europeu. Però aquí no en rasco gaire. Sobre aquest tema, només em passa pel cap un disbarat, la frase que va pronunciar el lateral esquerre anglès Stuart Pearce quan estava passant una mala ratxa: «I can see the carrot at the end of the tunnel» (puc veure la pastanaga al final del túnel). En el fons, darrere d’aquesta pífia, de l’embolic amb dues frases fetes, s’hi amaga un llampec d’intel·ligència, gairebé un tractat de filosofia.
Entretots
Al carrer, a l’altre costat del balcó, el dia va posant-se alemany, d’un gris de rata. Estic dispersa. ¿L’excusa? Que tinc pintors a casa. Més ben dit, el pintor, un de sol, que pinta amb pistola. No em molesta el soroll; en pitjors garites s’hi pot escriure. «El soroll és música que encara no entenem», escriu Agustín Fernández Mallo. El que em desconcentra és la idea de la polsina blanca de pintura que s’anirà dipositant sobre els mobles, igual que la melancolia taca el temps i els objectes, i el tip de fregar que m’espera. Netejar com Sísif, sense entreveure-hi un final.
El meu pintor porta una arracada a l’orella i un mocador al clatell, com un pirata. És simpàtic.
—¿Et ve de gust un cafè?
—D'acord.
El problema és trobar la cafetera enmig del caos.
Notícies relacionadesM’explica el pintor que, en una ocasió, es va trobar un feix de bitllets dalt d’un armari i que de seguida l’hi va entregar a la senyora de la casa, però es va armar una bona tangana perquè ella no en sabia res (l’havia amagat el marit). Penso que, si trobés un rotllo de pasta a casa meva, l’hi entregaria la meitat de pura alegria. Fa uns quants dies que compartim xerrades intermitents. Les motos, les escapades a la muntanya, el dentista, les soledats de Pedro Sánchez, de les dificultats de la vida i de com s’ha d’invertir el diumenge a fer que la resta de la setmana no descarrili.
Arribo al final de l’article sense haver-me adonat que guardava una resta de nevera, una frase de Virginia Woolf: «No són les catàstrofes, ni els assassinats, ni les morts, ni les malalties, les que ens envelleixen i ens maten; és la manera com la gent mira i riu, i puja corrent les escalinates dels autobusos». Era la pastanaga al final del túnel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
