L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Elogi encès del columnisme gallec

Els flasques a Mariano Rajoy després del seu debut com a articulista al Mundial

2
Es llegeix en minuts
Elogi encès del columnisme gallec

Els dies de la setmana en què el diari ‘El Sol’ portava a la portada el requadre «crònica de Camba», el diari es venia una barbaritat. Julio Camba (Vilanova de Arousa, 1884 - Madrid, 1962) va posar les bases de l’articulisme sense pretendre-ho. Escrivia les seves columnes amb claredat, precisió –ni sobra ni falta una paraula– i sobretot amb un fi sentit de l’humor, gairebé anglès, que li sortia natural. Coincidint amb el 60 aniversari de la seva mort, han sortit dues noves biografies, i a Madrid, l’Hotel Palace, a l’habitació número 383 del qual va viure els últims 12 anys de la seva vida, acaba d’inaugurar una exposició en el seu honor. De vegades, escrivia al llit entre coixins. Com Valle-Inclán. Com Onetti. Un capitost, ja dic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

El columnisme gallec és encisador. Abunda en agudesa, tocs surrealistes i descreença gamberra. Potser es deu a les brises atlàntiques. O potser no existeix, però no permetrem que una coincidència geogràfica sense més ni més ens arruïni l’exposició. Álvaro Cunqueiro (Mondoñedo, 1911 - Vigo, 1981) va ser un altre gran que va resumir així la seva tasca: «A primera hora del matí, m’assec a escriure i és com estar dient alguna cosa a alguns amics. La intenció última és encantar amb la paraula». A sobre, el tio era un llampec, capaç de despatxar diversos articles en un sol matí repicant en la seva vella màquina Smith Premier 10 de doble teclat. Entre la nova llorigada gallega, destaquen les veus ja imprescindibles de Manuel Jabois (Sanxenxo, 1978); Rafa Cabeleira (Campelo, 1977); i Juan Tallón (Vilardevós, 1975), del talent del qual disfrutem en aquesta santa casa des de fa uns mesos. Per Tallón, mato.

‘Así fue (o no)’

Entre tan il·lustres mestres i excel·lents contemporanis, Mariano Rajoy (Santiago de Compostel·la, 1955) s’ha posat a escriptor esportiu, a treure punta als partits d’Espanya per al mitjà digital ‘El Debate’, impulsat per l’Associació Catòlica de Propagandistes. Els articles de l’exlíder del PP es publiquen sota un epígraf ambigu, que fa gala del galleguisme més tòpic –‘Así fue (o no)’–. Però a part d’això Rajoy es posa a la tasca, quan el desitjable seria disfrutar del partit amb els amics, deixant-se d’històries, tensions de tancament i ajust de caràcters. Tot i així, li han plogut flasques, sense donar temps a l’home a foguejar-se en aquest camp minat del columnisme. Però llegir el llegeixen, i fins i tot Puigdemont ha tuitejat amb sorna l’últim dels seus comentaris, titulat ‘Alemanya em va donar la raó’. Pam. Un altre clatellot. El critiquen, menyspreant les dificultats de l’ofici. Ja ho va advertir un altre gallec d’excepció, Wenceslao Fernández Flórez (la Corunya, 1885 - Madrid, 1964): «Escriure columnes és molt perillós, és vendre el teu cervell a cullerades». O No.