El canari de Torres

El patriarca dels Torres em va confessar l’altre dia, amb un deix de decepció, que la idea de crear una xarxa de cellers per frenar els efectes del canvi climàtic no havia aconseguit cap èxit a Espanya; ha hagut de buscar companys de viatge en altres parts del món, com els Estats Units o Nova Zelanda. A ell el cap li va fer clic amb el documental d’Al Gore ‘Una verdad incómoda’, que el 2008 ja dibuixava un retrat devastador de la Terra. Des d’aleshores s’han celebrat 12 cimeres mundials com la que just acaba a Egipte, amb avanços minúsculs; els científics s’han esgargamellat advertint que, si no canviem, anem de cap al desastre; i alhora el relat negacionista ha guanyat terreny, donant carta de naturalesa a estupideses com ara que «de canvi climàtic n’hi ha hagut sempre» (Ayuso ‘dixit’). Així que el panorama no és gaire encoratjador. Per això estaria bé difondre les reflexions d’un octogenari, a qui ningú podrà acusar d’histèric o marioneta, com a la pobra Greta Thunberg. Ell insisteix que la vinya s’assembla als canaris que col·locaven a la mina per detectar quan hi havia risc d’explosió de grisú. Si el canari deixava de cantar, se n’havia de sortir per cames. Em temo que al nostre canari ja comença a fallar-li la veu.