Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tot és comunisme

Que la comunitat autònoma més rica del país sigui la que menys diners inverteix en la seva sanitat pública, que és la que ens iguala a tots, és una dada incontestable

3
Es llegeix en minuts

Alison B., una noia de Kentucky que durant mig any va viure a casa meva en virtut d’un programa d’acollida d’estudiants d’espanyol, em feia contínuament preguntes sobre la vida i la política a Espanya, de la qual gairebé tot la sorprenia. Originària de l’Amèrica profunda i pertanyent a una família republicana i catòlica, a la innocent Alison tot li cridava l’atenció, des dels horaris en aquest país fins a l’existència de la Seguretat Social. Un dia em va demanar que li expliqués el funcionament d’aquesta i, quan ho vaig fer, em va contestar sorpresa: «¡Però això és comunisme!». Atesa la seva mentalitat, tot el que sonés a Estat i a compartir per llei, no per caritat, a l’Alison li semblava contrari a la llibertat i era igual que li digués que a tots els països europeus la Seguretat Social era una conquesta que ni tan sols els partits conservadors posaven ja en qüestió. Per a ella era comunisme, anatema, doncs.

Notícies relacionades

Jo creia que l’Alison pensava així per venir d’un país que ha fet bandera de la llibertat entesa com a campi qui pugui i qui no ja s’apanyarà, però veig amb sorpresa que a la mateixa ciutat on visc hi ha gent que pensa igual i per a la qual tot és comunisme, per poc que es furgui una mica. El progressiu i intencionat deteriorament dels serveis públics tan llargament assentats entre nosaltres i alguns d’aquests orgull del país fins no fa faire respon a aquesta concepció, però, per si hi hagués dubtes, la mateixa presidenta de Madrid ho ha deixat clar en les seves nombroses compareixences a les televisions aquests dies, mirant de contrarestar els efectes de la multitudinària manifestació en defensa de la sanitat pública madrilenya: segons ella, els manifestants estàvem tots polititzats i darrere nostre el que hi havia era comunisme. «Aquest comunisme renascut vol minar les institucions, seran seves o les incendiaran als carrers», va declarar Díaz Ayuso en una conferència al club Siglo XXI de Madrid, dos dies després de la manifestació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Com a participant en aquesta manifestació puc dir que no soc comunista (i, si ho fos, ¿què?; el comunisme, que jo sàpiga, és una opció legal) i que el que vaig veure en aquesta mobilització en favor de la sanitat pública madrilenya van ser famílies amb criatures, dones i homes de totes les edats i segurament d’ideologies molt diferents (per l’aspecte de les persones no és fàcil endevinar-les, tret de si s’és la presidenta de Madrid) i, sobretot i principalment, milers de metges i sanitaris que reclamaven unes condicions de treball dignes equiparables a les dels seus col·legues d’altres regions espanyoles. Que la comunitat autònoma més rica del país sigui la que menys diners inverteix en la seva sanitat pública, que és la que ens iguala a tots, és una dada incontestable que demostra una intenció que, d’altra banda, confirma el fet que Madrid sigui també la comunitat on més persones han subscrit una assegurança de sanitat privada, davant el deteriorament creixent de la pública. Si dir això, com manifestar-se als carrers perquè tothom ho escolti, és comunisme, significa que en aquest país hi ha gent que ha perdut el cap i no sembla que siguin els metges i les infermeres que compleixen la seva feina diària malgrat tot, encara que els titllin de ganduls des del Govern autonòmic, ni els pacients que patim la falta de professionals als centres d’atenció primària, fa un temps tan prestigiosos, i unes llistes d’espera que haurien d’avergonyir els qui les consenten en lloc d’acusar de comunisme els qui les patim.