‘Mindfulness’ per a tot: Contra la meditació

Vaig anar directa a la web d’una universitat nord-americana amb una facultat de Psicologia que es mereix tot el meu respecte pel seu enfocament social, a més de psicològic. Vaig teclejar la meva pregunta al cercador. A l’instant es va desplegar una tirallonga llarguíssima d’articles per elegir. Bé. Fins que vaig mirar més a poc a poc. Tots tenien un element en comú: la paraula ‘mindfulness’ es repetia. Per a qualsevol desordre moral, emocional o sentimental, la solució era la meditació. 

Em vaig enfurismar. Vaig recordar el meu amic José Aguirre, que un dia em va confessar que relaxar-se el posa nerviós. El meu problema no era la incapacitat d’estar-me quieta i en silenci; el meu problema justament era que, si pogués, em passaria el dia quieta i en silenci. El meu problema es deia melancolia, enyorança, desànim, buit o qualsevol variant d’aquests conceptes. ¿Era la meditació l’única recepta? ¿I per què la meditació, i no una altra activitat introspectiva, com escoltar música, aprendre a tocar un instrument, dibuixar, brodar, fer jardineria, ballar, passejar pel camp, visitar un museu, una galeria d’art, apuntar-nos a un cor, llegir, modelar fang, unir-se a un grup de teatre aficionat...? Per alguna raó, aquells experts tan llestos i tan sants de la meva devoció, només tenien una paraula màgica per recomanar-me: ‘mindfulness’, meditació per a tothom i per a tot. 

Vaig sentir llàstima per les llibreteres i editores, les galeristes, les ballarines, els pianistes, les professores de cant, els mestres de ceràmica... Les activitats que tenen a veure amb l’expressió i la introspecció, amb el fer per compartir, amb la intel·ligència de les mans, amb el tacte, amb la contemplació de la bellesa i la seva participació, no són considerades beneficioses per a l’ànima pels grans popes de la psicologia actual. No en primera instància. En primera instància, a callar i estar-se quietets: el ‘mindfulness’. Em vaig sentir ferida: endossaven a l’individu la responsabilitat d’estar bé. Aquesta idea tan neoliberal de si estàs malament és perquè ho vols.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sé que vivim en l’era de l’autoexplotació, de la impaciència, de l’aquí i ara, de les presses, que fem i volem fer més del que podem abastar. Soc conscient que vivim en megalòpolis que se’ns empassen i ens tiren com boles d’acer en un ‘pinball’ d’un costat a l’altre esquivant embussos, del metro al bus, del bus al cotxe, del cotxe al pàrquing i torna a començar. Sé que estem sobreestimulats, que hem perdut la capacitat d’esperar, de concentrar-nos, que la nostra atenció minva (els guions, els correus electrònics, els discursos cada vegada més breus i més rutilants per esgarrapar uns segons d’aquest destinatari/client/espectador desbordat per la immensa oferta, l’enorme competència), que estem en l’explosió de la cultura de les interrupcions i la provisionalitat. Sé tot això. I té lògica que se’ns ofereixi aquesta recepta: para i respira, pren nota d’on estàs i com. Però, ¿s’acaba aquí el consell? ¿I és per a tothom el mateix? ¿Una nació que medités a l’uníson funcionaria millor? ¿O no és funcionar millor el que es persegueix, sinó alleujar-nos una estoneta per continuar en la carrera dels cotxes bojos com pollastres sense cap?

De vegades, la insistència en el ‘mindfulness’ s’assembla massa a una paràlisi temporal, a una suspensió del temps i de l’espai per acceptar les coses com són. Però hi ha coses que són inacceptables i contra les quals la meditació té poc a fer. Altres tasques també poden servir de pausa i fer-nos veure la realitat des d’un altre lloc per impulsar canvis. En general tenen a veure amb crear, expressar i sentir lliurement i amb d’altres. És, simplement, que a ningú se li ha acudir promocionar-les. ¿Què deu haver fet la cultura per merèixer això?