Les dones desafien els aiatol·làs

Els morts haguts al carrer i la projecció exterior de la protesta donen fe que una cosa diferent del que s’ha conegut fins ara sacseja la república islàmica. La singularitat de l’estructura del poder a l’Iran, amb un líder espiritual i polític a un temps (welayat faqih), situat per sobre de les institucions polítiques de l’Estat i aliè a tot control, sotmet els requisits d’un sistema polític organitzat a la tradició religiosa xiïta, que consagra la figura del líder espiritual com aquell que ha d’exercir el poder en absència de l’imam ocult –el 12è en l’arbre genealògic de la branca xiïta de l’islam (segle VIII)– «perquè posseeix l’atribut de just (faqih)». És, doncs, una figura amb una doble legitimació, política i religiosa, d’acord amb el patrimoni cultural xiïta, que serveix avui de justificació moral a un règim totalitari i en mans del sector més radical per extremadament conservador dels hereus de Khomeini.

La policia moral que va detenir Mahsa Amini és el braç executor d’una vida pública en el si de la qual els drets de les dones tenen una vigència merament instrumental per a allò que són necessaris –en l’economia, en la sanitat, en l’educació–, però es dilueixen quan travessen la frontera de la necessitat immediata. D’aquí prové la trista odissea que viu l’escaladora Elnaz Rekabi, de la qual es desconeix la situació i parador i que va gosar participar en una competició internacional sense cobrir-se el cap amb el preceptiu vel. Prengués o no aquesta decisió per sumar la seva imatge a la de les manifestants a l’Iran, el simple fet de saltar-se l’exigència del hijab la va convertir en víctima propiciatòria de les disposicions d’un règim que sistemàticament converteix les dones en ciutadanes de segona categoria, amb un estatus social diversos esglaons per sota del dels homes.

«L’Iran està immers en la que pot ser la seva crisi més greu», assegura el professor Amin Saikal, un prestigiós especialista, autor entre altres d’Iran rising: the survival and future of the Islamic Republic (L’Iran en ascens: la supervivència i el futur de la República Islàmica). En un article publicat a principis de mes per diversos mitjans, Saikal recorda que el líder espiritual Ali Khamenei, successor de Khomeini, va optar pel pragmatisme quan «va percebre que tant la seva autoritat com els instruments de poder de l’Estat estaven seriosament amenaçats» i va recolzar l’acord nuclear amb els Estats Units del 2015. «El que Khamenei no ha aconseguit comprendre –afegeix– és que amb el pas del temps arribaria una nova generació d’iranians que no recorden la revolució de 1979, ni guarden lleialtat a la república islàmica, especialment a causa que aquest règim no els ha brindat bons serveis. Malgrat les riqueses que té l’Iran, en especial les seves enormes reserves de petroli i gas natural, al voltant del 40% dels iranians viuen per sota del llindar de la pobresa». El gruix de les manifestants formen part d’aquesta generació que no té res a agrair als aiatol·làs i que, en canvi, té moltes raons per retreure’ls el blindatge d’un règim repressiu que deshonra l’islam amb les seves arbitrarietats de cada dia. Perquè la ijtihad xiïta, que obre la porta a interpretar amb sensibilitat d’avui el missatge alcorànic, és l’eina utilitzada per totes les estructures de poder, tutelades pels clergues a la cúspide, per perpetuar un sistema minat per la corrupció i l’arbitrarietat.

Quan fa una dècada el president Mohammad Khatami, sorgit de les files del règim, com els que el van precedir en el càrrec, va intentar posar en marxa un cert grau de reformisme es va trobar amb l’oposició de l’ala radical, que va frustrar el seu projecte, un exercici de pragmatisme ofegat definitivament per Mahmud Ahmadinejad i pels seus successors. Es dona així una situació permanent de bloqueig en una societat en la qual la joventut constitueix el 65% de la població: és impensable la fallida de la república islàmica, fins i tot en una atmosfera de crisi prolongada com la d’ara, i és així mateix versemblant que es multipliquin els episodis de protesta, de reclamació al carrer de canvis profunds, i la resposta sense contemplacions d’un poder que té com a últim aliat oportunista Rússia, que compra a l’Iran els drons suïcides que utilitza en la guerra d’Ucraïna.

En aquest intricat laberint crida l’atenció el poc partit que treu a la crisi iraniana l’islam sunnita, enormement majoritari als països àrabs, que han fet de l’Iran el seu gran enemic, induïts a fer-ho per l’Aràbia Saudita. L’explicació a aquesta passivitat o actitud contemplativa és el temor que el dinamisme de la protesta de les dones a l’Iran contagiï societats com les àrabs, sotmeses als designis de règims autocràtics. Continua vigent l’opinió manifestada per un jerarca saudita en una reunió de l’OPEP a Viena: «Amb una primavera va ser suficient». Es referia, clar, a les primaveres àrabs de fa més d’una dècada, la simple memòria de les quals amoïna els socis de la Lliga Àrab, del Marroc a l’Iraq.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquest record inclou el paper exercit per les dones a les primaveres, singularment en les de Tunísia i Egipte, el seu dinamisme a les xarxes socials i la seva implicació en el que va passar en pla d’igualtat amb els homes. En aquesta línia, l’artista iraniana Nazanin Pouyandeh ha remarcat a les pàgines de Le Monde la progressiva incorporació a la mobilització iraniana d’homes joves: «Protesten perquè saben que la seva llibertat depèn de la llibertat de les dones». Dit d’una altra forma: les dones iranianes s’han convertit en agitadores polítiques principals d’una crisi que els clergues mai van creure que haurien d’abordar.

.