L’espiral de la llibreta | Per Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Balleu, balleu, ‘maleïts boomers’
Som espècimens corretjosos, batalladors, pencaires i, alhora, molt hedonistes: van cremar les pistes de ball
Com que a Espanya anàvem a rebuf, la generació ‘boomer’ és aquí una mica més tardana que a la resta del món occidental i comprèn els nascuts entre 1958 i 1977; o sigui, els qui comptem ara entre 64 i 45 primaveres. En aquest lapse, la relativa prosperitat es va traduir en una bomba demogràfica: 13 milions de naixements, bum, el doble que en les dues dècades anteriors. Som legió. Una extensa llorigada de pares que venien de la postguerra, l’emigració, l’esforç i l’estalvi, sobrevivents que ens van ensenyar a besar el pa caigut a terra. «O estudies o et poso a treballar demà mateix». Almenys, llavors sí que hi havia feina. Les noies vam ingressar en el mercat laboral quan al DNI de les nostres mares hi deia «mestressa de casa». Hem passat diverses crisis. Som espècimens corretjosos, batalladors, pencaires i, alhora, molt hedonistes: van cremar les pistes de ball.
‘Los Cinco y yo’
Com que la forquilla és tan àmplia, conviuen diversos subgrups dins de la tropa, com el batalló sapador del mig, el sac dels que, quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, acabàvem de complir 10, 11, 12 anys; teníem l’edat de els Cinc, els protagonistes de les històries d’Enid Blyton, com bé relata Antonio Orejudo a ‘Los Cinco y yo’ (Tusquets). Vaig disfrutar moltíssim la lectura per identificació amb el que el novel·lista, nascut el 1963, planteja: aquella marabunta de nens no vam tenir cap protagonisme en la Transició: «Érem massa joves per anar pensant a ocupar posicions de poder i la Gran Recessió ens ha agafat massa vells per protagonitzar-ne el relleu». Som furgó de cua. Hem arribat tard a gairebé tot. No tenim narrativa.
Entretots
Un parell de diumenges enrere, vaig treure el tema en un dinar ‘boomer’, però no em van fer ni cas; érem ja amb els cafès i el ‘hahà’. Això sí, vam convenir que quan ens toqui cobrar la pensió –el gruix generacional es jubilarà el 2030– llavors sí que ‘ballarem’, la coctelera agitant plena de soda i vermut.
Viure en dissidència
Dissabte hi havia al ‘Babelia’ una entrevista amb l’escriptora Virginie Despentes (Nancy, 1969). Deia que la seva generació –o sigui, la meva– està «en situació de derrota», que en aquest moment engrossim en «el bàndol dels perdedors» i que haurem d’aprendre a viure «en dissidència». Alhora, afirmava que els joves, a qui hem deixat sols davant l’abisme de les xarxes socials, no estan disposats a viure una vida que sigui un fàstic. No ho sé... Sens dubte, s’imposa una relectura del model. Són tants els fronts oberts –¿fins quan aguantarà el planeta les pressions?– que la seva incumbència transcendeix la mirada generacional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
