L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Queipo de Llano: ja era hora
La repressió colpista va actuar com una dalla cega a Andalusia i a Extremadura
Des de la serenitat, em congratula que per fi s’exhumin les restes del tinent general Gonzalo Queipo de Llano de la basílica de la Macarena, en compliment de la llei de memòria democràtica. El meu avi sevillà, que estaria a punt de complir 109 anys, es recordava molt d’ell. Al caure la tarda, proferia el seu discurs habitual des d’Unión Radio Sevilla, la bravata de torn: «Els nostres valents legionaris i regulars han ensenyat als rojos el que és ser homes. De passada, també a les dones dels rojos que ara, per fi, han conegut homes de debò i no castrats milicians. Donar puntades de peu i bramar no les salvarà» (23 de juliol de 1936). Es va avançar a Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del Tercer Reich, en l’ús de la ràdio com a instrument per a la guerra psicològica. Queipo de Llano va deixar al sud un rastre de 45.000 morts i 700 fosses comunes.
Mentre escric aquestes línies, imagino un eixam de veus tènues que se solapen, un brunzit monocord, un murmuri molt feble:
—Quina murga, amb la guerra de l’avi.
—Oblidin-se ja dels morts.
—La Guerra Civil va ser un enfrontament entre els qui volien la democràcia sense llei i els qui volien llei sense democràcia (aquesta és de Pablo Casado).
VIOLÈNCIA SELECTIVA
Seria prudent examinar la figura de l’exhumat abans de treure l’artilleria verbal de l’equidistància. Potser s’ha dispensat més atenció a altres episodis de la Guerra Civil (el bombardeig de Gernika, la batalla de l’Ebre o la caiguda de Barcelona), passant de puntetes sobre la violència selectiva i l’estratègia repressiva que va aplicar el feixisme sobre Andalusia i Extremadura: una dalla cega. L’historiador extremeny Francisco Espinosa Maestre, que durant anys s’ha cremat les celles als arxius militars, en l’assaig ‘La justicia de Queipo’ qualifica de «genocidi» la matança iniciada el 18 de juliol pels revoltats i culminada a finals d’agost de 1936 en aquestes terres.
Notícies relacionadesDivendres es compleixen 40 anys de la victòria socialista, encarnada per Felipe González, període en què el país va viure la transformació més ràpida i intensa de la seva història. Certament, a Espanya no la va reconèixer després «ni la mare que la va parir». En la novel·la ‘Un tal González’ (Alfaguara), Sergio del Molino ha tingut la valentia de reivindicar l’esforç de la Transició, que ara es critica des d’alguns sectors.
Es va fer el que es va poder. Però queden alguns assumptes pendents. Els colpistes de 1936 no es poden mantenir inhumats en un lloc preeminent d’accés públic. Ni els morts a les cunetes. Els qui reivindiquen la memòria busquen justícia i reparació, no venjança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
