Aigua corrent

No, a ella no

3
Es llegeix en minuts
No, a ella no

No m’agrada, no m’agrada, no m’agrada... S’ho diu i s’ho repeteix mil, un milió de vegades al dia. El fibló de les obsessions. Tant de bo fossin de vespes, els fiblons. Almenys, diuen que aquests bitxos dormen de nit. Així, ella també podria descansar. Però, no. Indefectiblement, entra en bucle. No m’agrada, no m’agrada... Si el mantra tingués algun efecte miraculós. Si pogués trencar el conjur.

Al principi, ell sí que li va agradar. Treia uns anys a la seva filla. Bon conversador, culte, ja assentat a la feina... Li farà bé, va pensar ella. Algú que l’ajudi a centrar-se. Massa inquieta. Tan brillant. Sí, a la mare li agradava. Fins i tot la va animar a seguir amb ell quan van sorgir els primers dubtes. És normal, li va dir, sempre hi ha coses que no ens agraden de la parella. Però l’amor cal treballar-lo. Simplicitats que ella deixava anar sense pensar massa. Perquè toquen. Perquè semblen òbvies. Com li repetia la recepta del conill amb allada. No te n’oblidis, la mateixa quantitat de vi que d’oli.  

Els dubtes van cessar. De tant en tant, ella preguntava. Tot va bé, responia la filla. I el cert és que sí, que la vida li anava bé. Una bona feina, un bon sou. No podia ser de cap altra manera. Tan brillant. Però..., devia ser el cansament, segur. No parava. I tots ens tornem més seriosos amb l’edat. Però..., va ser precisament amb el conill amb allada. Aquest sí que és bo, va deixar anar ell quan va provar el que ella va preparar un diumenge a la parella. I l’afalac se li va entravessar. També la mirada callada de la seva filla. Una ràbia amansida, una tristesa impotent. 

Ell no m’agrada, es va dir aquella nit per primera vegada. I va començar el pelegrinatge al silenci dens i viscós de la filla, al mur relliscós de l’autoestima ferida. Va provar mil maneres d’abordar-ho, sempre inútils. De vegades, era expulsada amb carinyo. D’altres, amb una sequedat que li buidava l’ànima. No, la filla ja no volia parlar dels dubtes. Menys encara, d’amor. I ella, contagiada, va acabar callant, per no perdre la seva nena. A les nits assajava maneres d’obrir una esquerda. S’imaginava el moment en què, a la fi, ho aconseguiria. N’hi hauria prou que fos una escletxa. Primer, sortirien les foteses. Alguna mania suposadament tonta d’ell. Alguna objecció sense importància d’ella. Però això només seria el principi. Ella hi seria i estiraria el rosari del greuge. Fins que el pus l’esquitxés. Però totes les seves estratègies es desfeien a trenc d’alba. ¿Com pot veure’s tan clarament en la foscor i de manera tan confusa sota la llum del sol? N’hi havia prou amb una mirada de la seva filla per emmudir-la. No t’hi atreveixis, li cridava en silenci. I no, no s’hi atrevia.  

Notícies relacionades

Hi havia dies en què volia creure que tot eren imaginacions seves. La seva filla, no. La seva filla tan brillant, tan exitosa, no. Impossible. Devia ser ella que s’estava confonent, que no sabia llegir bé la realitat. De vegades, és tan difícil. ¿On és la línia? La frontera difusa entre l’aspror i el menyspreu. Entre un mal moment o una mala vida. Entre la vehemència i el maltractament. ¿Quina dosi de menyspreu és assumible? De vegades dubtava, però tornava la nit i llavors sí, llavors sabia que l’infern no és un avern infinit. Que pot ser molt petit, particular, que té parets on pengen quadros i miralls, i de tan mínim, tan humà, sembla que no existeix.  

Ell no m’agrada... Es repetia a les nits. En un somieig desesperat, s’imaginava xiuxiuejant el mantra a la seva filla. Deixa-ho, l’exhortava. I pensava que era possible. Que, malgrat tant silenci, potser algun dia esclataria i tot acabaria. Abruptament. De vegades, aquestes coses passen. Perquè el menyspreu es va quedant dins. Com una larva. Durant anys. Dècades, fins i tot. I, de sobte, tot es desborda. Ella ho sap molt bé. Massa bé. Però va esperar massa. I potser les larves també van arribar a la seva filla. I la van anestesiar. Ha de despertar-la. Tot i que sigui picant-se el cap contra el mur. Perquè quan se supera un límit, tots els altres trontollen. I no, a ella no, a la seva filla no pot passar-li.