Rodolfo Martín Villa: sempre al telenotícies

Cal recordar que fins i tot va militar al PDP, un partit que fins i tot la Viquipèdia tindria dificultats per recordar. Era el partit d’Óscar Alzaga, el partit dels democristians, etiqueta política a què el nostre protagonista li agrada en ocasions d’adscriure’s. Si quan entren quatre comunistes en un taxi al final del trajecte en surten tres partits i una escissió, quan s’ajunten a Espanya tres democristians un abandona la política, un altre va a l’empresa privada i l’últim s’afilia al PP. 

Alzaga va ser un dels que va acabar amb la UCD, tot i que el títol de dinamiter d’aquelles sigles està força disputat. Més sigles de cementiri. Amb Martín Villa no hi ha qui acabi. 

Alzaga per la seva banda passa comptes amb la història i la seva biografia en un volum gruixut que va donar fa poc a impremta: ‘La conquista de la Transición’.

La seva bio és un cementiri de sigles oblidades, sí, excepte pel que fa a Endesa, companyia que va tenir Martín Villa com a president. Sens dubte, gaudeix de bona salut. La companyia elèctrica. Bé, també Martín Villa. Res polític li és aliè: tampoc les portes giratòries. S’ha assegut en els consells d’administració d’importants empreses. És un home d’acció però culiferro. A Bolívar se li va deformar el cul de tant muntar a cavall. A Martín Villa li va créixer la impunitat per no baixar mai d’un cotxe oficial. Va ser ministre amb Arias Navarro, amb Suárez i amb Calvo Sotelo, sempre en el camp del que es deia Governació, després Interior. 

Té una mirada miop com de segon de la classe, un gest d’aixinar els ulls que sembla estar dient al seu interlocutor que no s’assabenta de res, una mandíbula de jove actor balbucient i un to pausat que un mai sap si és la calma que precedeix la reconvenció o la llangor del que ja ha explicat moltes vegades una qüestió. Deu ser d’aquells homes que porten corbata a casa. 

El Govern del Partit Popular de Rajoy va recórrer a ell perquè fos alt comissionat per al desastre del Prestige. Serveix per a una fuita i per a un naufragi. «Em veig obligat a acceptar per la meva trajectòria; si hagués sigut un Govern socialista el que m’ho hagués proposat, també ho hauria acceptat».

Ara, als seus vuitanta i molts anys, Martín Villa vol quedar-se tan tranquil i no ser jutjat com pretenia una jutge argentina. Ja se’n va escapolir fa un temps però ara els promotors rioplatenses del seu possible enjudiciament volen revertir la decisió en apel·lació que va tombar per absència de proves el processament de l’exministre per delictes de lesa humanitat. 

Els fets a encarrilar són les morts (¿assassinats?) que es van produir en mans de la Policia en dues protestes a Vitòria el 1976 i a Pamplona el 1978.

Martín Villa és titllat a les xarxes de feixista. O d’home d’Estat. Per a alguns juristes, i per a la meva veïna Mari Pili, jutjar-lo és una ingerència a Espanya, una vulneració del pacte assolit pels espanyols en la Transició. Això si no han prescrit els fets. Però per a altres juristes i per a altres veïns meus, Villa és un personatge fosc, franquista enquistat en el sistema democràtic que va actuar des dels seus ministeris policials amb especial tenacitat en la crueltat. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No pocs voldrien penjar-los allò tan infamant que se li va atribuir a Azaña amb allò de Casas Viejas: «Els trets a la panxa». Altres versions apunten a decisions autònomes dels comandaments policials que es van enfrontar als manifestants. 

Personatge dels que ja no en queden: descafeïnats amb Carrillo mentre aquest es fotia uns cigars negres als quals feia calades d’amor. Martín Villa: pròximament a les seves pantalles.