Article de Rafael Vilasanjuan Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Isabel II ¿Per qui toquen les campanes?
El dol per l’últim símbol del món d’abans apel·la a trobar nous referents, després de la tornada de l’ultranacionalisme i els populismes, que tant mal van fer
Ara, sí. Definitivament hem vist morir l’últim símbol del segle passat. El que es va anomenar el segle curt –de la Primera Guerra Mundial a la caiguda del Mur–, la reina Elisabet II l’ha prolongat fins aquests dies de dol. En 70 anys que ha exercit al tron el món ha cobert un cicle complet. L’última guerra mundial va donar peu a construir un món més segur. Es van crear institucions com l’ONU, per trobar el diàleg absent a les trinxeres. Es va fusionar Europa per frenar les tensions al vell continent, es van crear lleis de guerra per jutjar genocides i es va acabar promovent una aliança atlàntica, per assegurar que els valors democràtics estarien fora de perill davant totalitarismes. Tot això que per a molts és història s’ho emporta la memòria d’una reina, que sense governar ha sigut protagonista dels grans canvis que ens han portat fins aquí. A través de totes aquestes institucions, inclosa la monarquia britànica, vam aconseguir que el final del segle XX fos molt menys convuls que la seva primera meitat. És part d’un llegat, que en el cas de la Reina Elisabet va començar des del primer dia de la seva coronació, iniciant un camí d’aprenentatge i compromís, que li va guanyar l’apreci i reconeixement no només dels britànics, sinó de mig món.
Entretots
Però el dol per l’últim símbol del món d’abans apel·la a trobar nous referents. Després d’una pandèmia com la grip espanyola o un conflicte a Europa, que recorda els anys gèlids de la guerra bipolar, tornen l’ultranacionalisme i els populismes, que tant mal van fer. ¿Hauria sigut possible el fenomen Trump a la Gran Bretanya sota l’ombra de la Reina? Si les institucions estan ancorades en la societat ofereixen l’equilibri que fins i tot en democràcies sòlides poden trencar els individus i les seves banderes. Se’n va l’últim referent dels qui van buscar l’estabilitat que ens ha portat fins aquí. Per això les campanes de dol no sonen només per la Reina, toquen també per nosaltres.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.