Europa es desperta, però no del tot

Europa necessita tenir una veu política pròpia en un món multipolar que ben aviat podria estar governat per tres variants d’autoritarisme. Rússia està en mans de l’ex-KGB en connivència amb les màfies locals, la Xina és una dictadura cada vegada més sofisticada i tecnològica i els EUA s’adrecen al galop a una Gilead bíblica que pot acabar en Guerra Civil nuclear.

La UE és l’invent polític més exitós de la història assolit per la via pacífica. Europa ha sigut camp de batalla i escenari de genocidis i matances des de la Grècia antiga fins a la Segona Guerra Mundial. La sang va deixar odis entre països que s’han superat amb generositat, memòria històrica i educació perquè les noves generacions no creixessin en la ignorància del nazisme i el feixisme. També, en el reconeixement dels interessos econòmics comuns. En això de la memòria i el feixisme, Espanya continua sent l’excepció.

Sense una veu unida

La invasió russa d’Ucraïna ens va deixar despullats en mig d’un món canviant i perillós. La UE és una gran potència comercial global que manca d’una veu unida i ferma, més allà de les ostentacions oportunistes dels Macron i Scholz amb agenda pròpia. Tampoc no té un sistema de defensa propi. Depèn dels EUA, el seu llibertador dues vegades en les guerres del 1914 i del 1939, cap màxim de l’OTAN, un instrument defensiu contra una URSS expansionista que va devorar els països d’Europa de l’Est que va dir que alliberava del nazisme.

Aquella aliança anticomunista va perdre el sentit després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la posterior implosió de l’URSS el 1991. La invasió russa li ha regalat una vida extra. Continua manant Washington perquè paga el 70% del pressupost.

Europa necessita unes forces armades autònomes dels EUA, la bel·ligerància dels quals amb la Xina ens perjudica. El problema és que sense el paraigua nord-americà, la UE no és ningú. Ser militarment independent sortiria més car que continuar a l’OTAN.

Les guerres balcàniques dels anys noranta del segle passat en van ser un avís. França, Alemanya i el Regne Unit van tornar a la cultura de les àrees històriques d’influència que tant mal van fer. La UE no va estar a l’altura ni va ser valenta per impulsar-ne la unitat política.

La possible tornada de Trump

Hi ha el risc que Trump, escortat per un partit republicà fora de control, torni a la Casa Blanca, liquidi la democràcia del seu país, abandoni l’OTAN i pacti amb Putin un repartiment mundial.

La UE es construeix cada dia en els programes Erasmus i una xarxa de subvencions a projectes científics, d’investigació i culturals. La UE és a les nostres butxaques en una moneda comuna, és a Schengen i la supressió d’algunes fronteres internes, és a la targeta sanitària europea, l’eliminació del roaming i en tantes coses que ni tan sols notem.

Per a les extremes dretes és l’enemic a batre: una estructura de buròcrates que exerceix de Gran Germà. Alguns partits com Vox i Germans d’Itàlia són el cavall de Troia de Putin. És un discurs que repeteixen alguns despistats de l’esquerra purista que afirmen que la UE és una dictadura.

Preu disparat de la llum

El preu excessiu de la llum, conseqüència d’un capitalisme insaciable, està minant la credibilitat de les institucions, donant ales a discursos fòbics contra la migració, la catàstrofe climàtica o els drets de les dones.

Intervenir als mercats, sotmetre’ls al control democràtic i al benefici comú, no és un acte de comunisme populista. Entre el 1945 i el 1980 hi va haver un capitalisme controlat, que els confiats van anomenar de rostre humà. És el que va impulsar l’Estat del benestar a Europa. Tot va començar a enfonsar-se després de l’arribada dels vàndals de Reagan i Thatcher.

Notícies relacionades

Brussel·les estudia limitar el preu del gas i les renovables

Naturgy: no tots els fons són iguals

Una UE de 27 membres, alguns indesitjables com Hongria, i 24 llengües oficials, amb una base històrica i cultural diversa i comuna, malgrat les guerres de religió i els telons d’acer, és més necessària que mai. Estan en joc la democràcia, les llibertats bàsiques i el principi que l’Estat està per sobre de les empreses i dels multimilionaris, es diguin oligarques russos o emprenedors amb els diners en paradisos fiscals.

Hi ha una oportunitat extraordinària de més Europa sense l’obstacle replicaire del Regne Unit. Hi ha vida després del ‘brexit’, menys per als britànics.