Calidoscopi | Per Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’etern retorn
Com en el joc de l’oca, una vegada més tornem a la casella de sortida per recomençar una partida que és la de la vida mateixa
Per als occidentals el temps és una línia que es prolonga infinitament fins i tot més enllà de la vida de les persones. En la filosofia oriental, en canvi, és circular i cíclic, es repeteixen una vegada rere l’altra els mateixos fets i esdeveniments fins a arribar a la seva perfecció per repetició. És la idea oriental de l’etern retorn (adoptada a Occident per filòsofs com Nietzsche, qui a ‘La gaya ciencia’ sosté que no només es repeteixen els fets i els esdeveniments, sinó també els pensaments i les idees), aquest ‘samsara’ o roda de l’existència que per a diverses religions orientals representa la idea que tot es repeteix d’una manera incansable i infinita.
Sense entrar en filosofies ni en religions amb l’arribada del setembre en fem prou la majoria per entendre aquest etern retorn que és la nostra vida, una cosa que tots sabem malgrat que en ocasions, com en les vacances, se’ns oblidi durant un temps. La tornada a la realitat i a la feina que qui més, qui menys, està portant a terme aquests dies ens torna aquella consciència de l’etern retorn sense necessitat de grans consideracions. Perquè, com en el joc de l’oca, una vegada més tornem a la casella de sortida per recomençar una partida que és la de la vida mateixa; aquella partida que consisteix a superar obstacles, saltar de pont en pont i d’oca en oca i anar passant caselles per, al final, arribar una altra vegada a unes vacances que ens permetin tornar a experimentar aquella sensació de llibertat i falta d’obligacions que els és inherent, però, ¡ai!, tan fugaç com l’estiu.
Entretots
Durant algunes setmanes, milions de persones hem gaudit d’aquella llibertat que està en la naturalesa de l’home però que en pocs moments de les nostres vides podem disfrutar amb plenitud. La feina i altres serveis ens condicionen des que naixem, tret d’alguns privilegiats, que són les excepcions. Els altres, cada un en la seva mesura, ens veiem obligats a continuar jugant a aquell joc que consisteix a tornar a començar quan s’ha arribat a la meta com aquells ratolins que donen voltes a una roda fins que es queden sense forces per continuar. Llavors arriba la mort, que és el final del joc, amb tot el que significa.
Paral·lelament a aquesta tornada al joc de la vida, o consubstancial, torna la informació, que havia quedat en suspens també, o almenys reduït a la mínima expressió, i ho fa amb tota la intensitat que tenia abans del període de treva o de laxitud obligades per les vacances. En el cas d’Espanya, on la partida política va quedar ajornada també per esgotament dels espectadors, temem que es reprendrà en el punt exacte en què va quedar, és a dir, en el de l’agressió verbal permanent que sembla ja inherent a aquest país. Entenc, doncs, la contrarietat de tots els que aquests dies tornen a les seves cases, com entenc la seva melancolia, fruit de la nostàlgia que els envairà al comparar la tranquil·litat dels llocs que deixen darrere seu amb el soroll que de nou els espera a les ciutats a les quals tornen i que anticipen les ràdios dels seus cotxes. Per això, els aconsello que les desconnectin i que en el seu lloc posin la cançó que Cole Porter va compondre per a aquestes situacions ja fa moltíssims anys: «Quan comencen la beguine / torna el so de la música tan tendra, / torna una nit d'esplendor tropical, ¡torna un record perenne!/ Estic amb tu un cop més sota les estrelles / i a baix, a la platja, una orquestra tocant / ¡Fins les palmeres semblen balancejar-se / quan comencen el beguine!...»
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
