Article de Care Santos Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Adeu Macarena
Gairebé venen ganes d’organitzar un congrés de macarenas, tot i que sigui una mica tard, perquè jo no hi podria prendre part
Aquest estiu m’he canviat el nom. Ha sigut fàcil, un tràmit en el registre civil, dos testimonis, alguns documents, uns dies d’espera i la resolució d’una jutge diligent. Ara només queda renovar-me el DNI (no hi havia cita fins a mitjans de setembre) i tot haurà acabat. O començarà un embolic nou: el de notificacions als bancs, a la Seguretat Social i Hisenda, els únics que m’anomenen pel meu (fins avui) nom oficial. Bé, ells i les monges de la meva vella escola de primària, avui dia gairebé totes difuntes.
Res de tot això m’agafa de noves. Fa anys que vaig per la vida amb dos noms. M’he enfrontat a tota mena de malentesos. Vaig tenir problemes en els exàmens de Selectivitat –no parlo d’ahir, precisament– perquè a ningú li constava que hagués cursat estudis de secundària. Quantes vegades a Correus no han volgut entregar-me un paquet. O quantes he hagut d’ensenyar un llibre meu en la facturació de diferents aeroports per demostrar que la del bitllet és la mateixa que la del passaport.
Hi ha molta gent que viu duplicada en dos noms. A la meva partida de naixement, al meu llibre de família i en tota la meva documentació, el meu nom és llarg com un sintagma: María Macarena. María, a saber per què. Imposició eclesiàstica d’una època en què tot nom femení havia de portar la verge davant. Allò de Macarena és obra del meu pare, sevillà de naixement, i la seva devoció per aquesta coneguda imatge sevillana, a qui ell creia posseïdora d’una bellesa ingènua. L’explicació és bonica, però jo mai em vaig trobar còmoda sent Macarena a la meva ciutat de la perifèria de Barcelona. Ignoro si hi ha més macarenas a Mataró, però de nena jo em sentia rara com si no n’hi hagués cap altra al món. Ni tan sols a Sevilla en vaig conèixer mai cap.
Entretots
Em sorprèn saber a hores d’ara que Macarena és un nom que podem considerar jove. Ho sé perquè l’INE acaba de publicar unes estadístiques a la seva pàgina oficial que revelen quantes persones porten el mateix nom a les diferents províncies de l’Estat espanyol. Les dades proporcionen una bona estona de diversió i són consultables també per franges d’edat. Així, sé ara que la mitjana de les macarenas ibèriques és de 30,8 anys (ergo, la supero en més de 20), que hi ha un total de 14.926, de les quals 398 són a la província de Barcelona. Suposo que no és necessari aclarir que la província amb més macarenas és Sevilla (3.377, exactament), seguida de Madrid i Cadis. Que a Lleida n’hi ha 9, a Àlaba 7 i a Sòria només 5. I que de totes elles 63 van néixer a la meva dècada i a la meva província, tot i que jo no les trobés mai.
Gairebé venen ganes d’organitzar un congrés de macarenas, tot i que sigui una mica tard, perquè jo no hi podria prendre part. Aquest article és una cosa així com un epitafi, un comiat. Des d’avui, també seré Care per a Hisenda, la Seguretat Social i lels pesats dels bancs. Per als meus amics, entre els quals els compto, mai he sigut res més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
