Tots miren Xavi Hernández

El que sí que ha canviat, a l’hora de verbalitzar aquesta tesi, és que ha desaparegut la maleïda (però certa) frase d’«això és el que hi ha», pronunciada per un desesperat i aïllat Ronald Koeman i comprovada per un resignat Xavi Hernández en la recta final del campionat anterior. Ara el problema és, fins i tot, que sobren titulars i, no només això, sinó que el ‘míster’ s’ha implicat tant, tant, en la composició (i contractació) de totes aquestes estrelles, que ha de buscar la fórmula per convertir-se en el líder d’un club en què els jugadors estan patint la manera d’exercir el poder d’un president que, no només els ha demanat rebaixes de sou, sinó que és capaç de traspassar qualsevol jugador si això significa aconseguir els seus objectius econòmics i/o esportius.

L’exemple del Madrid

Pot ser que no existeixi universitat, ni escola, ni tan sols vestuari on ensenyin com es pot manejar un vestuari amb gairebé 22 titulars. Sens dubte, si algú no ha dirigit una cabina així, aquest és Xavi. I és que, ara, s’entendrà per què el Reial Madrid ha escollit la fórmula de buscar joves boníssims i molt costosos, sí, per anar preparant el relleu dels titulars veterans i fins i tot comprendrem per què Benzema no té substitut: perquè ni Florentino ni Ancelotti volen ficar al vestuari del bicampió un jugadoràs mundialista, que accepti ser suplent del golejador francès.

El Barça no ha fitxat suplents de luxe, ha fitxat titulars més que consumats. I no només això. Els ha fitxat a preu de titular indiscutible. I, a sobre, per ocupar el lloc de joves de casa, que han sigut els que han ficat el Barça a la Champions i s’han convertit en mundialistes.

Ansu Fati no és titular

En el Barça actual (es va veure en la primera alineació) no tenen lloc ni Ansu Fati ni Ferran Torres, ni Piqué i, possiblement, aviat, si fitxen Bernardo Silva o es queda definitivament De Jong, ni tan sols Gavi, que, per cert, continua sense renovar malgrat que ha complert ja 18 anys.

És veritat que hi ha partits, temps i oportunitats per a tothom, però això no els ho expliquin als nois, ni als seus familiars, ni als seus representants, que persegueixen la glòria i només tenen algunes setmanes per ficar-se a la llista del Mundial d’aquest Nadal.

Els que han arribat han costat massa per no jugar i els que estan en el declivi de les seves carreres, com Alba, Piqué, Sergi Roberto i Busquets, han començat a veure-li les orelles al llop, mentre el president els diu que ja han guanyat prou diners i, en el cas del central, fins i tot li ha regatejat la possibilitat que la seva companyia, Kosmos, fos una candidata ferma a aconseguir el contracte del 24,5% de Barça Studios, l’última palanca, l’últim gran negoci. Diuen.

Tasca incòmoda

Res de tot això és futbol i sí que és futbol. No té a veure res de tot això amb el joc i és joc. És possible, no ho dubto, que Xavi intenta aconseguir que tots junts lluitin per un objectiu comú, però tant les milionàries i exitoses estrelles que han arribat a cop de talonari com els joves que ja són rics i mundialistes, com els veterans en el final de les seves carreres, estan pensant només en les seves coses, a ser titulars (això de sortir l’última mitja hora quan et dius Piqué o Ansu Fati o Aubameyang sona a broma) i a triomfar.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ha sigut Xavi i només Xavi i, per descomptat, el ‘pit i collons’ de Joan Laporta, que encara no ha acabat (falten Marcos Alonso i Bernardo Silva, que ja s’han acomiadat del City, diuen), els que han generat i construït aquesta immensa plantilla, amb 124 davanters i ni un sol lateral ¡ni un!, ja que el que hi ha, Alba, està com està.

I el pitjor de tot és que és la plantilla que ha construït Xavi, amb una intervenció tan directa que no se li recorda un protagonisme tan destacat a cap ‘míster’ en les últimes dècades. No, no, ni tan sols a Pep Guardiola. I Xavi encara no és Pep, no.