Globalització, sobirania i democràcia

Malgrat la incredulitat de molts, Rodrik sabia què deia. L’enfonsament financer del 2007, amb les seves nefastes conseqüències sobre milions de ciutadans, va suposar el toc d’alerta per donar forma política al creixent malestar social. A partir d’aquí, les fractures democràtiques adquireixen consistència, mentre els vells estats-nació es mouen al ritme que marquen uns actors econòmics globals, que s’escapen fàcilment dels seus estrets marcs d’acció.  

Notícies relacionades

Ferides sense cicatritzar

Naturgy: no tots els fons són iguals

Així, per exemple, cap estat per si sol pot regular l’economia digital ni, encara menys, controlar les grans tecnològiques que disfruten d’una posició pseudomonopolística, d’una intensitat mai coneguda. Per no parlar de com de senzill resulta l’elusió fiscal, o el fet de no pagar impostos dins de la legalitat, gràcies a la llibertat de moviment de capitals i a l’enginyeria fiscal internacional. 

Si d’alguna cosa va pecar Rodrik va ser d’optimista. Impossible de conviure els tres elements, no està gens clar que puguem optar ni tan sols a dos. Mentre no siguem capaços de reconduir la hiperglobalització, la sobirania nacional continuarà debilitant-se i, amb uns organismes multilaterals a la baixa, la democràcia s’anirà esquerdant. No és estrany que, a molts països, s’aspiri a recuperar l’estat-nació, i no necessàriament la vella democràcia.