La ràbia blanca

Ja penja la foto. Pensa alguna frase. No acaba de sortir-li. Potser alguna cançó. «Digues-me tu on veus el patriarcat. L’únic que jo conec és el que tinc aquí penjat». És una de les seves preferides. A ritme de rap. Tot i que a ell li va més el metal. En qualsevol cas, sap que la frase no acaba d’encaixar. Entre d’altres coses, perquè el que li penja també està retallat. De sèrie. Un altre regal de la seva mare. Però és igual, ja volen els comentaris. ¡Odi etern a les feminazis!, jura un. La majoria parlen de sexe sense fer-ne. Perquè no volen. Perquè no poden. Es diuen ‘Incel’ o els diuen així. Etiquetes per a tot. 

L’altre dia es van desbravar. La van fer ben grossa. L’Orgull sempre motiva. «¡Fora sidosos!», van bramar pel carrer. Adrenalina al màxim. Quan van en bandada se senten forts. Al fòrum també. Un fòrum que són molts i que s’estenen per tot el món. La seva mare al·lucinaria. L’anomena Charo i ella no s’assabenta de per què li ha canviat el nom. Si ho sabés... Són tantes, amargades que es van creure tan modernes i tan alliberades. Només li falta tenyir-se el cabell de vermell. Ja només l’aguanta el gat, i perquè li dona menjar. I que pesada que es va posar amb la vacuna. Si és que no s’adona que li prenen el pèl. Encara es pensa que l’origen del virus va ser natural. Un ratpenat que passava per allà. O el pangolí. Que pesades amb el pangolí. Però no, això ha sigut cosa dels jueus. O del Bill Gates aquest. Volen controlar el món, però s’emportaran una sorpresa. Perquè els trobaran a ells davant.  La pandèmia li va obrir els ulls. Hores i hores navegant i, a la fi, va trobar el seu lloc. Algun dia acabaran amb tots aquests corruptes. 

Notícies relacionades

La felicitat al camió de les escombraries: un miler de ‘menes’ ja treballen legalment

Un país a les fosques i sense respostes

Al fòrum abunden claus que la seva mare no entendria. 14 és un número que es repeteix, les 14 paraules que David Eden Lane, el supremacista blanc nord-americà, va encunyar com a lema: «We must secure the existence of our people and a future for White children». (Hem d’assegurar l’existència del nostre poble i un futur per als nens Blancs). La seva creació, L’Ordre, va ser acusada d’assassinar, robar, adoctrinar i voler destruir el govern dels EUA. Ell ni tan sols havia nascut quan Lane va morir a la presó d’un atac d’epilèpsia, però ha afegit el 14 al seu pseudònim digital. També el 88, la traducció numèrica de HH (Heil Hitler). Sent el poder recorrent les seves venes cada vegada que ho escriu. I la ràbia. 

També la va sentir aquell dia. Eren cinc i es van trobar un mena a les tres de la matinada. No és fàcil trobar-los sols. Menes, menes, menes. Li encanta pronunciar-ho. Una altra etiqueta. Aquesta per escopir, esquinçar i trepitjar. No passa res. Podrien matar-los i no passa res. Com aquests negres de Melilla. El fòrum es va omplir de vídeos. I com agonitzaven. Es van descollonar mirant-los. Haurien de deixar-los a ells el control de la frontera. No en passaria ni un. Que tornin als seus països de merda. Que tornin i treballin. «Tenen la teva edat», li va dir la seva mare quan va veure les imatges per la tele. Si és que se li escapaven les llàgrimes, la molt... De vegades, també la trepitjaria a ella. És que s’empassa tot el que li llancen, es deixa enganyar per la propaganda. Marioneta de comunistes i anarquistes, herència de perdedors de la guerra. Venen a saquejar-nos, a envair-nos, i ella no se n’adona. Fronteres obertes, criden els covards col·laboracionistes. «Ben resolt», va dir el titella major. Doncs això. Per una vegada, es va sentir representat per aquest pallasso. Algun dia la farà ben grossa. I ja li puja l’odi. I la ràbia. La ràbia blanca.