Calidoscopi | Article de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un minut de silenci
Per a determinats partits de la dreta espanyola el que val per a uns morts (mirar cap enrere i demanar justícia) no val per als altres, sembla.
L’excusa més utilitzada per determinats partits polítics espanyols i per gran part dels qui els donen suport per no complir el mandat constitucional, moral i fins i tot evangèlic (honraràs els morts) i rescatar de cunetes i fosses comunes els més de 100.000 espanyols que s’hi mantenen des de la Guerra Civil i la Dictadura franquista és que cal deixar de mirar cap enrere, perquè ja ha passat el temps i l’únic que ens ha d’importar és el futur. És el mateix argument que utilitzava l’alcalde de Matiora a la pel·lícula del rus Elem Klimov ‘Adiós a Matiora’ quan, per convèncer els habitants del seu llogarret que havien d’acceptar la construcció de la presa i marxar, els deia: «¿On tenim els ulls, a la part davantera del cap o a la posterior?... A la davantera, ¿no?... ¿I per què?... Doncs molt fàcil: perquè hem de mirar cap endavant, no cap enrere». Més o menys era el que deia l’obedient (a les autoritats soviètiques) alcalde de Matiora als seus veïns i més o menys és el que ens venen dient als espanyols des que vam començar a viure en democràcia els partits polítics de la dreta per no abordar el problema dels desapareguts de la Guerra Civil i la Dictadura, que continuen al mateix lloc on eren gairebé mig segle després que finalitzés. Cosa que no els impedeix reclamar alhora reconeixement i justícia per als assassinats pel terrorisme etarra, que, tot i que per menys temps, també formen part del passat d’aquest país, per sort. Per a determinats partits de la dreta espanyola el que val per a uns morts (mirar cap enrere i demanar justícia) no val per als altres, sembla.
L’oportunisme de la portaveu parlamentària del Partit Popular al Congrés i contrincant del president del Govern al debat sobre l’estat de la nació celebrat aquesta setmana al no ser diputat el nou líder del seu partit reclamant des de la tribuna un minut de silenci en memòria del regidor popular d’Ermua Miguel Ángel Blanco, assassinat fa 25 anys, un minut de silenci que van guardar dempeus tots i cadascun dels parlamentaris, inclosos els dos de Bildu, no només es manifesta des de la perspectiva que deia abans (falta que arribi el dia en què el principal partit de la dreta espanyola demani un minut de silenci pels assassinats durant la Guerra Civil i la dictadura que encara es mantenen a les cunetes: més de 100.000, repeteixo), ni tan sols des de la seva informalitat (com recordaria després la presidenta del Parlament a la peticionària del minut de silenci, aquestes coses s’han de fer seguint el reglament del Congrés, que indica que és la seva presidència qui s’encarrega de fer aquestes peticions, ja sigui per iniciativa pròpia, ja sigui a petició dels portaveus) sinó, sobretot i principalment, en la intenció, que no era cap altra que torpedinar la llei de Memòria Democràtica que el Govern presentava a votació desviant alhora l’atenció del veritable fons d'aquesta cap a ETA, un capítol sagnant de la memòria de l’últim segle d’aquest país, però només un capítol per a la nostra desgràcia. La presència de Bildu, la versió renovada i institucionalista de l’independentisme basc d’esquerres, entre els partits que recolzarien la nova llei al Partit Popular li ha semblat aquesta vegada una excusa més bona per oposar-se al compliment de l’Evangeli i del mandat de l’ONU que aquell de l’alcalde de Matiora d'haver de mirar cap endavant i no cap enrere, que per això tenim els ulls a la cara.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
