Sempre arribem tard

Ens han anunciat una altra onada de calor aquests dies. I sembla que es reacciona com si fos una cosa imprevista, quan és el que ens espera cada vegada més. El negacionisme contraataca traient importància al que és greu. Al final, tot i que des de la ciència adverteixen que anem tard, la falta de compromís de tots els països i empreses més contaminants és molt dispar. Els terminis de les mesures eficaces són a llarg termini. Es dissenyen ciutats que ignoren aquestes onades, amb carrers absents d’ombres d’arbres que abaixin les temperatures. I es parla poc de les migracions pel canvi climàtic, quan succeiran a casa nostra. Mentrestant, pensem que el món és inesgotable i així ens va.

Fem com que no passa res, venen les onades de calor i després lamentem els incendis. I quan arriben es parla d’absència de manteniment i neteja dels tallafocs i muntanyes o de la falta de recursos i de personal. L’impacte és no només mediambiental sinó també social i econòmic. Des de vides que es perden –dels veïns, o d’uns bombers que s’arrisquen al màxim– a canvis forçosos de residència, falta de menjar per al bestiar i destrucció dels propis recursos naturals imprescindibles per a la sostenibilitat dels entorns rurals. La immensa majoria d’aquests incendis, advertits de les onades de calor i amb l’aprenentatge d’altres, poden evitar-se. Però veiem que no.

Notícies relacionades

Catalunya es plantejaria recuperar la mascareta a partir de 150 ingressats a l’uci

Tragèdia a la tanca de Melilla: 18 migrants morts i centenars de ferits

En aquesta nova onada de covid, com en altres d’anteriors, alguns centres de salut i hospitals tenen pics que desborden els seus serveis d’urgències. Amb l’afegit que és un personal que ja ve d’un intens treball i estrès durant la pandèmia, amb menys plantilles en algunes comunitats i amb les vacances d’estiu a les portes. Sobre l’esquena d’aquest personal recauen les conseqüències de la falta de previsió, de fer com si la covid ja no visqués entre nosaltres, amb una relaxació absoluta de les normes, sense pensar en les persones més vulnerables. S’hi afegeixen uns sistemes de salut febles en gran part de les comunitats i la falta d’una pedagogia que insisteixi en la salut pública i la prevenció. Que això no va de tu o de mi, sinó de tots. 

Cada estiu porta també, encara més amb el millor temps al mar, l’arribada de persones que fugen de països on viuen sense recursos perquè ja han sigut explotats per d’altres, fugint d’una guerra o d’un conflicte armat o dels efectes del canvi climàtic... Desenes de circumstàncies que, com hem vist en setmanes recents, no només s’obvien sinó que es responen amb violència. S’estableixen polítiques migratòries que disten de considerar com a persones els qui ho són, i en què la geopolítica mana per sobre dels drets humans. Tots aquests aspectes evidencien la falta de prevenció lligada, en gran manera, a la inversió i la planificació. Però després està l’educació com a prevenció, i aquí l’absència d’inversió és nul·la, perquè es pensa que l’educació és una cosa que no ho requereix. Així ho veiem amb els assassinats i violències masclistes. Des de la llei del 2004 és recollida la necessitat d’educar per evitar la violència de gènere. En canvi, les inversions es continuen centrant en el mal ja fet i bastant menys en aquesta sensibilització prèvia que posa la llavor perquè les agressions no es produeixin. I el mateix per combatre el racisme o l’homofòbia, com si els drets civils fossin secundaris. És descoratjador que arribem a tantes qüestions malament o tard per falta de prevenció. I una es pregunta si és per malaptesa, per desinterès o, pitjor encara, per interès. El que és clar és que cada estiu ens trobem amb el mateix. I si no deixa de repetir-se, caldrà assumir que el que es fa en el dia d’avui no serveix. I que els canvis són necessaris i urgents.