El llit com a opi de les masses

Diumenge, 19. Enganxada amb cel·lo en una paret, una fotocòpia diu: «¿Sexe?, ¿porno?, ¿’apps’ de cites? L’atracció excessiva al sexe pot afectar negativament qui la pateix». L’anunci ofereix un servei confidencial i gratuït, dirigit a homes. Fotografio el número de mòbil. A la nit, les teles expliquen en detall la patacada de l’esquerra a les eleccions andaluses.

Dimecres, 22. Fundació Tàpies. Acudeixo a veure l’exposició titulada ‘Melancolia’, amb alguns dels quadros que va pintar als anys 90. La mort de la seva mare i alguns problemes de salut el van portar llavors cap a una etapa de tristesa i sensació de derrota, agreujada per la caiguda del Mur de Berlín i la posterior descomposició del món soviètic. Una etiqueta recorda la importància a Tàpies de la cadira, com a espai per al pensament, i del llit, on naixem i morim. Al llit transcorren, a més, la malaltia —si és suportable també convida a la reflexió— i el sexe. Potser tot l’important de la vida passa al llit. Onetti en sortia poc.

Dijous, 23. Un amic em desitja una feliç revetlla, que no celebro, i al cap de poca estona m’envia per WhatsApp el vídeo sexual d’un actor molt conegut. Inevitable mirar-lo, però l’únic escàndol allà és la desprotecció a internet, com n’hi ha prou amb un clic per fotre’t la vida durant una temporada. La trencadissa frontera entre allò íntim, allò privat i allò públic. Superba la lliçó de la dona de l’actor: «Jo no soc una víctima, ni ell és meu ni jo soc seva».

Divendres, 1 de juliol. Em regalen ‘No me acuerdo de nada’’, que publica Libros del Asteroide. Obro una pàgina a l’atzar i, entre les 25 coses amb què la gent té una capacitat desconcertant per sorprendre’s contínuament, la periodista Nora Ephron destaca: «La pornografia és l’opi de les masses». Una altra: «Mai es coneix la veritat d’un matrimoni, ni tan sols del propi». A la nostra edat, entre els amics aparellats escassegen les aventures excitants. ¿O no? En veritat, ningú coneix ningú.

Dimecres, 6. Un altre anunci rar pel carrer, aquesta vegada un adhesiu enganxat a un semàfor: «‘Dale a tu hueco alegría, Macarena’». Es tracta d’un portal per posar de lloguer una taula buida a l’oficina o una sala sense utilitzar, a fi de generar ingressos extres. Allò picant sempre és bon esquer. Dubto si trucar a la fotocòpia del sexe... Em crida poderosament l’atenció.

Notícies relacionades

Boris Johnson: última hora sobre l’anunci de la seva dimissió i reaccions, en directe

La guerra del porno: el sector clama contra el contingut gratis i salvatge de l’ ‘online’

Dijous, 7. Al final, marco el número de l’addicció. Em presento com a periodista, a veure què rasco. Esperant trobar un gabinet de psicòlegs o alguna cosa així, respon un cavaller molt educat que comparteix la seva experiència de manera altruista. Reconeix haver estat 20 anys enganxat al sexe. ¿I el telefonen? Ja ho crec. Sobretot homes dependents del porno a internet, dels massatges amb final feliç, de la prostitució, amb parafílies o obsessions. Si es presenta, pren un cafè amb ells. «El sexe no és dolent —diu—, sinó la relació que hi establim. Per a alguns, no representa un problema, com en totes les addiccions; d’altres, en canvi, el viuen amb sofriment». Diu haver detectat moltíssima soledat en aquestes converses. (Aquest home té una bona entrevista, penso).

Divendres, 8. Ha caigut Boris Johnson, l’artista del Brexit. ‘The Daily Mail’ l’anomenava ahir en portada «the greased piglet»»; és a dir, el garrí o porquet greixat, per la seva esmunyedissa habilitat per escapolir-se dels marrons. Agressiu, demagog i mentider. Va nomenar Chris Pincher responsable de disciplina parlamentària dels ‘tories’, tot i saber les acusacions d’assetjament sexual que pesaven contra ell, qui havia grapejat, sense el seu consentiment, dos homes en un club privat de Londres. A Johnson no l’ha tombat l’elecció, sinó la mentida.