Jordi Pujol, l’última entrevista

El diàleg amb Cuní va ser ric en titulars i va permetre veure un Pujol que intenta reescriure el seu passat amb l’esperança que al final s’imposi una lectura positiva sobre el seu llegat que esquivi, com a mínim, la falta d’exemplaritat pública de la seva família, de la qual ell reconeix sentir-se culpable. Argumentalment va repetir algunes de les afirmacions exposades en el seu testament polític, ‘Entre el dolor i l’esperança’, llibre entrevista, a càrrec de Vicenç Villatoro, que va publicar l’any passat. La primera va ser que no era ni havia sigut mai independentista. Pot ser que això sigui cert, en el sentit que mai no ho va creure possible, ja que el seu realisme polític és innegable, però també és indubtable que va abonar l’estratègia secessionista d’Artur Mas i del seu desaparegut partit el 2012. Després de la seva confessió sobre els diners que tenia a l’estranger, el juliol del 2014, políticament va quedar fora de joc, però va ser una revelació que no va fer més que evidenciar que la voluntat de tapar els successius casos de corrupció (des del cas Palau, el 2009, fins a la trama de les ITV que va protagonitzar Oriol Pujol, a mitjans del 2012) va constituir un altre dels al·licients per al salt independentista de CDC. Ara bé, per sobre del famós 3% i la corrupció dels Pujol, en l’ordre dels factors del procés apareix l’oportunitat per a Mas de deslliurar-se de la dependència del PP al Parlament i d’obrir un horitzó utòpic davant la crisi que permetés aglutinar un moviment de caire populista. És una qüestió diferent que se li escapés de les mans i acabés en un fracàs absolut el 2017.

Notícies relacionades

Les ‘clavegueres’ de Rajoy després de denunciar els Pujol: «Molt decebut per la resolució de Ruz de no admetre la denúncia»

Les novetats de l’‘operació Catalunya’ porten la defensa del cas Pujol a replantejar la seva estratègia

Amb la mateixa contundència que Pujol afirma que no ha sigut mai independentista, tot i que va deixar que els seus seguidors alimentessin aquest somni i l’utilitzessin com aprenents de bruixot, també nega ser un corrupte, perquè «mai no va cobrar una pesseta», li va dir a Cuní. Donem-ho per bo també, al marge de la causa judicial pendent i de la peculiaritat d’aquella herència del seu pare, dipositada a l’estranger, de la qual va ser exclosa la germana i de la qual no es va saber res fins que la policia la va descobrir a Andorra. Ara bé, Pujol va liderar un projecte polític tacat fortament per la corrupció, de la qual ell era coneixedor com a màxima autoritat de Catalunya, que va enriquir moltes persones, començant per dos dels seus fills, i va devaluar les institucions de l’autogovern.

Finalment, el més lamentable de l’entrevista és el persistent to victimista, mentre Espanya apareix sempre com a culpable d’«intentar ofegar» Catalunya. El paral·lelisme actual amb Rússia com a país imperialista va ser particularment insultant i el pitjor és que Cuní no va tenir objeccions a elogiar en diversos moments la lliçó d’història que estava oferint Pujol. Establir un fil de continuïtat entre els reis asturians i el seu jurament de recuperar Toledo, capital del regne visigòtic peninsular, amb l’essència de l’Espanya democràtica i europea és delirant. Aquesta és la pitjor herència del pujolisme, el fet d’haver contribuït durant dècades a enverinar el sentiment dels catalans amb una retòrica rancorosa. Pujol lamenta que avui Catalunya estigui trista i desordenada després de l’etapa convulsa del procés, i reconeix la poca talla dels nostres governants, sense preguntar-se si el pujolisme no és en l’origen de tot això.