Lissitxansk cau en mans russes, però la victòria continua igual de llunyana

Fins i tot a costa de resultar reiteratiu, és obligat recordar que el pla inicial de Rússia, repetint el que va fer a l’Afganistan el 1979, era enderrocar el Govern de Volodímir Zelenski i col·locar al seu lloc un titella que immediatament demanés auxili militar a Moscou. Com a resultat d’aquest estrepitós fracàs, Vladímir Putin ha hagut d’anar rebaixant l’ambició del seu esforç militar davant l’extraordinària resposta militar d’Ucraïna, limitant-lo a una ofensiva que pretén controlar la totalitat del Donbass (és a dir, els ‘oblasts’ de Lugansk i Donetsk, dels quals un terç ja estava en el seu poder abans de la invasió de finals de febrer). I la crua realitat mostra que, gairebé dos mesos després del seu inici, l’avanç rus tan sols ha aconseguit esgarrapar al que ja tenia a les seves mans, o a les dels seus peons locals, uns paupèrrims 1.500 quilòmetres quadrats d’aquest territori, cosa que equival a un 0,3% més del que ja controlava abans d’iniciar-lo.

A aquest ritme d’avanç, i atesa la creixent acumulació de pèrdues tant humanes com materials, no sembla factible que Rússia aconsegueixi el domini complet d’aquesta regió en aquesta fase de la guerra. D’una banda, ha quedat clar que la seva capacitat de maniobra és molt limitada, cosa que li ha impedit mantenir la pressió en la totalitat del front obert en l’arrencada de la seva ofensiva (uns 1.000 quilòmetres). Però és que fins i tot als llocs on ha pogut trencar la línia de defensa ucraïnesa no ha aconseguit progressar ràpidament, tant per les seves pròpies deficiències –absència de domini aeri i falta de carros de combat i de blindats de transport de personal– com per la creixent activitat guerrillera de grups locals contraris a Moscou dins de les zones ocupades.

Notícies relacionades

Així documenten els fiscals ucraïnesos els crims de guerra comesos per Rússia

Naturgy: no tots els fons són iguals

A això s’hi afegeixen ara dos factors que tampoc auguren bones notícies per a Rússia. D’una banda, la seva concentració en objectius de limitada significació militar com Severodontesk i Lissitxansk ha permès a les forces ucraïneses crear situacions avantatjoses en altres punts del front, cosa que s’ha traduït en contraatacs moderadament exitosos com els que registren a Kherson i, més rellevant encara, a l’illa de les Serps, d’on han sigut expulsades finalment les unitats russes que contribuïen a tapar la sortida de mercaderies i el trànsit marítim a la part occidental del mar Negre. D’una altra, l’entrada en servei del nou material artiller –especialment obusos M777 i Caesar, llançacoets múltiples M270, llançamíssils M142 HIMARS i míssils antivaixell Harpoon– suposa una notabilíssima millora en la capacitat ucraïnesa per realitzar foc de contrabateria i per destruir bases logístiques i dipòsits de munició russos ubicats a la rereguarda. Amb aquests nous sistemes, molt més precisos i molt més maniobrables, els artillers ucraïnesos poden batre objectius situats a uns 70 quilòmetres de distància, cosa que duplica les seves capacitats anteriors.

En definitiva, si aquest escàs avanç ja ha sigut molt costós per a Moscou, més ho serà el que pretengui aconseguir ara.