Futbol per la independència | + història

El 14 d’abril, nou jugadors algerians que militaven en equips de la primera divisió francesa van abandonar els seus clubs per volar a Tunísia, on estava operant el Govern provisional algerià format pels independentistes. Des d’allà van anunciar que es constituïen com a Selecció del Front d’Alliberament Nacional. Entre els jugadors hi havia estrelles del moment, com Rachid Mekloufi i Abdelaziz Ben Tifour, que fins i tot va arribar a ser internacional amb França.

El cert és que, d’entrada, els polítics algerians van rebre amb escepticisme la iniciativa, que havia sorgit dels mateixos esportistes. Dubtaven del seu compromís real i que fossin capaços de renunciar a la seva còmoda vida a la metròpoli. Ben aviat van veure que s’equivocaven. I això que els països occidentals els van fer el buit, però eren temps de guerra freda i des del bloc comunista aquesta iniciativa es va rebre amb simpatia.

El combinat de l’FLN va començar amb una gira pel nord de l’Àfrica, celebrant partits amistosos amb els combinats nacionals de Líbia, el Marroc i Tunísia (excolònia francesa, també). Després van jugar contra l’Iraq, Jordània i països europeus de l’òrbita soviètica, com Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i la mateixa URSS. Fins i tot van viatjar a l’Àsia per disputar enfrontaments amb el Vietnam del Nord i la República Popular de la Xina. En total van disputar 91 xocs, dels quals en van guanyar 65 i empatar 13, que també va ser el nombre de derrotes sofertes.

A Algèria els seus futbolistes eren considerats autèntics ambaixadors i els jugadors, conscients del seu paper, es negaven a començar un partit si no s’hissava la bandera algeriana i sonava l’himne nacional abans del xiulet de l’àrbitre. Eren la selecció d’Algèria tot i que no ho reconegués cap estament internacional.

Mentrestant, al seu país, la situació era tan complicada que només hi havia l’opció de negociar el final de l’ocupació francesa. Les converses de pau es van allargar fins a 1962. El 18 de març els dos bàndols van firmar els Acords d’Évian, que establien un alto el foc immediat, l’amnistia dels presos polítics i l’organització d’un referèndum d’autodeterminació. La consulta es va celebrar al juliol i el ‘sí’ va guanyar per una majoria aclaparadora. Per fi s’acabava amb una guerra de vuit anys, de la qual encara no es coneixen tots els detalls, tot i que es calcula que hi van morir més de 25.000 soldats francesos i 65.000 més van resultar ferits. A més haurien mort 3.000 civils francesos. En canvi, les dades sobre la població autòctona són molt més imprecises i les xifres oscil·len entre les 250.000 i 400.000 persones mortes. La guerra va ser un impacte emocional i polític per a la societat francesa i l’episodi encara genera debats i polèmiques a l’Hexàgon.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quant a Algèria, l’octubre de 1962 va ser admesa a l’ONU com a membre de ple dret i va començar a funcionar com qualsevol altre país. I clar, no es va oblidar del futbol. La federació algeriana va ingressar a la FIFA el gener de 1963 i aquell mateix mes la selecció va debutar oficialment contra Bulgària en un partit disputat a l’estadi El Anasser d’Algèria. La celebració va ser completa perquè va vèncer 2 a 1. Entre els integrants del combinat local hi havia la majoria de l’equip format el 1958, i al saltar a la gespa els jugadors van ser aclamats com a autèntics herois per un públic que sabia perfectament que l’esport té molt a veure amb la política.

---

A la Lliga francesa

Quan Algèria va aconseguir la independència, alguns jugadors van decidir tornar als seus clubs d’origen i competir de nou a la Lliga francesa. Ho van poder fer sense massa obstacles. Va ser el cas de Rachid Mekloufi, que va militar sis temporades a l’AS Saint-Étienne. En canvi, Ben Tifour va preferir fitxar per la Union Sportive La Medina d’Alger.