Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Normal
Arribar a cert grau d’escepticisme et garanteix una vida còmoda i et procura una tranquil·litat d’esperit que segurament et porti a viure 100 anys
Tinc un amic a qui tot el que li expliquis, per increïble o esbojarrat que sigui, li sembla normal. Tu li dius, per exemple, que el viatge amb tren entre Madrid i Lisboa dura 11 hores i que s’han d’agafar tres trens diferents (per a una distància poc més gran que la de Madrid a Sevilla, que es recorre en tres hores) i ell et diu que «normal». Li comentes amb sorpresa que te n’acabes d’assabentar que el marquès que va matar a trets la seva dona i una amiga abans de suïcidar-se guardava un arsenal a casa sense tenir permís d’armes, malgrat haver sigut denunciat per amenaces a la seva mare i una germana, i ell et respon que «normal». Et sorprens en veu alta perquè la Federació d’Esports de Muntanya i Escalada de Castella i Lleó sigui a Valladolid, que és l’única província de l’autonomia i d’Espanya que no té muntanyes i et diu: «Doncs normal». Amb ell no hi ha manera de discutir; tampoc d’arribar a acords, és cert. Com que tot el que li expliquis a ell li semblarà «normal» aviat s’acaba la conversa.
D’una banda, està bé ser així. Arribar a aquest grau d’escepticisme et garanteix una vida còmoda, sense sobresalts ni discussions, i et procura una tranquil·litat d’esperit que segurament et porti a viure 100 anys. Però per això s’ha de valer. No tots estem capacitats per arribar a aquest nirvana intel·lectual ni tenim la flegma anglesa que es necessita per no immutar-se per res del que t’expliquin o coneguis per tu mateix. I menys en un país com Espanya, on l’extraordinari és el que és «normal» i el que és normal es considera inaudit. Al país de Quevedo i Valle Inclán, de Don Quixot i el Lazarillo i tots els pícars que hem creat, tant en la literatura com en la realitat, a la pàtria del disbarat i de Tele 5, no és senzill mantenir-se en mode zen, ni tan sols mantenir-se mut davant la successió de fets i declaracions que contínuament et surten al pas, ja sigui directament, ja sigui a través de la premsa o dels teus coneguts.
Entretots
No faré ara jo aquí una relació d’aquests fets i aquestes declaracions que farien trontollar qualsevol convicció o obrir la boca de sorpresa a qualsevol persona que no sigui el meu incommovible amic, però sí vull fer notar la freqüència cada vegada més gran amb què l’extraordinari (per increïble o per surrealista) passa en aquest país, així com l’habituació a això d’una societat que sembla anestesiada o sense la capacitat de sorpresa i repulsa que hauria de tenir cap als comportaments injustificables, ja sigui per estètica o per ètica o simplement per la seva il·legalitat. Que la gent aplaudeixi al pas del cotxe del rei emèrit després de saber que ens ha robat a tots o que consideri disculpable que la candidata a presidir una comunitat autònoma falsegi el seu empadronament perquè és de fora no indica més que el seu analfabetisme de la mateixa manera que la justificació de certs comportaments es faci en funció de quins són els colors de qui els porta a terme transparenta la degradació moral de tots, els que els protagonitzen i els que els justifiquen. Així és fàcil comprendre que altres hagin decidit baixar de la realitat en marxa i, després d’un procés de conversió, decideixin no participar en res ni immutar-se davant el que passi. És el cas del meu amic i, si jo tingués la seva capacitat d’aguant, seria el meu també. Però jo no valc.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
