Celsa, una indústria catalana sota l’amenaça de l’especulació financera

Divendres al migdia em vaig veure sorprès, com molts barcelonins, per un important embús de trànsit al centre de la ciutat, hores abans de la ja habitual operació sortida del cap de setmana. Eren els treballadors de Celsa, defensant els seus llocs de treball i manifestant-se davant la seu d’una entitat financera europea.

Celsa és una empresa familiar amb més de 50 anys d’història i present a 8 països diferents, amb més de 120 centres de producció, que avui genera més de 10.000 llocs de treball directes, dels quals 1.500 a Catalunya, i prop de 70.000 d’indirectes. Celsa Group és el primer productor d’acer circular i baix en emissions d’Europa, recicla més de 8 milions de tones de ferralla, i produeix prop de 7 milions de tones d’acer en forns elèctrics, que són nou vegades menys contaminants que els alts forns tradicionals.

És el primer grup industrial privat de Catalunya, la primera empresa catalana de capital local en termes de facturació, i representa el 2,5% del nostre PIB industrial. Sotmesa a un important pla de reestructuració financera després de la crisi del 2008, ha hagut d’afrontar una davallada del 20% de les vendes el 2020, a causa de la pandèmia de la covid, i ara està patint l’increment dels costos energètics. Tot i així, el 2021 ha aconseguit la millor facturació de la seva història, per sobre dels 5.000 milions d’euros, un 25% superior al 2019.

Celsa té bones perspectives de futur, amb un compromís de reinversió dels seus beneficis, i amb la voluntat de sanejar el seu deute. ¿Per què doncs aquesta protesta dels seus treballadors, i per què contra fons d’inversió estrangers?

Resulta que Celsa ha aconseguit un crèdit de 550 milions d’euros de fons europeus, a través del SEPI, per afrontar els seus compromisos financers, i es compromet a tornar els ajuts en set anys, a no repartir beneficis i a reinvertir-los en l’empresa, i a aportar 50 milions d’euros en una ampliació de capital dels socis.

Però per a la formalització de l’ajut europeu necessita la conformitat dels fons creditors, que el 2018 van comprar el seu deute als bancs... amb un descompte superior al 50% del seu valor. I aquests fons, que no han invertit res en aquests darrers tres anys, que han estat cobrant cada any, volen recuperar el 100% del deute que van comprar pagant-ne menys de la meitat. La concessió del nou ajut exigeix, lògicament, equiparar en el balanç de l’empresa el valor nominal del deute que van comprar als bancs al valor real de mercat que els fons van pagar.

No en tenen prou amb el retorn de la inversió (i els seus interessos) que van pagar als bancs, amb un descompte superior al 50%, sinó que exigeixen el 100% d'allò que no van pagar, i a més passar a controlar l’empresa i el seu consell d’administració.

Amb aquesta exigència, els fons creditors, bona part dels quals de caràcter especulatiu, posen en risc una de les empreses industrials més importants del país. Sembla lògic que aquests fons també han de compartir sacrificis, i més encara si no han pagat ni la meitat del deute que ara reclamen en la seva totalitat.

El dilema entre la indústria real i l’economia financera cal que es resolgui a favor de Celsa i la seva continuïtat. Una societat industrial com la catalana, amb més d’un 98% de petites i mitjanes empreses, necessita també de grans empreses com les que tenim en sectors com la siderúrgia, l’automoció, la química, la farmacèutica o l’agroalimentària.

La nostra vocació industrial, turística, logística i de serveis, necessita de grans empreses i indústries arrelades al país, com Celsa, que ofereixen feina a milers d’empreses proveïdores, que aposten per l’economia circular, la reducció d’emissions, per l’exportació i la internacionalització.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Ara que estem començant a relocalitzar empreses i indústries que retornen a Catalunya, seria molt paradoxal que l’enginyeria financera de fons especulatius, que mai han conegut el compromís i sacrifici de crear, mantenir i fer créixer indústries manufactureres, impedís que empreses com Celsa puguin recuperar la seva competitivitat, garantir la continuïtat de milers de llocs de treball, i continuar contribuint a la sostenibilitat i viabilitat de l’economia del nostre país.

Invertir en fons i productes financers, que cerquen rendibilitat de les seves inversions industrials, no només és legítim sinó que pot ajudar a aportar capitals a projectes empresarials. Però l’especulació financera ha de compartir els sacrificis en moments de dificultat, i ajustar les seves expectatives, més i quan no comparteixen pèrdues, sinó que, com a molt, han de moderar els seus beneficis.