La gran putada

He recordat l’episodi arran del debat sobre si abolir o regular la prostitució. I he recordat també la bronca que vaig tenir amb un company a qui el comportament de l’actor li semblava d’allò més normal; al fet d’anar de putes, vull dir. Perquè allò de la factura va ser un marró que va haver de torejar el departament financer. I llavors, com ara, sé el que diuen les enquestes: que un de cada quatre espanyols paga per tenir sexe. I que això ha passat tota la vida. I que s’ha escrit literatura i s’han compost cançons molt boniques dedicades a les putes. ¿I què? Crec que en un tema en què els focus se situen habitualment sobre les dones, no està malament reflexionar sobre el paper dels homes en tot aquest tinglado. Més que res per un factor que resulta una obvietat: hi ha putes perquè hi ha bagassers; és el mercat, amic. I sí, és clar, les lleis poden –i deuen– perseguir el tràfic, el proxenetisme i l’explotació; fins i tot poden donar cobertura laboral als qui decideixin lliurement llogar el seu cos. Que també hi hauria molt a dir sobre aquest concepte de llibertat, però el que jo plantejo –i no pretenc donar lliçons de moral a ningú– són dues coses. Primer: ¿estem orgullosos que Espanya sigui el bordell d’Europa? I segon: ¿en què es converteix el tio que paga per fer el que li vingui de gust amb una dona sabent, a més, que en la majoria de casos està sotmesa? Doncs en una cosa de la qual mai diria que està de puta mare. Més aviat de puta pena.