Maniobres geopolítiques a la frontera sud

Però la guerra a Ucraïna va molt més enllà d’Ucraïna. El que s’està observant és com també implosiona l’ordre global sorgit de la Segona Guerra Mundial, i com a poc a poc s’obre pas a una reorganització que apunta a una nova política de blocs. Aquesta recomposició reflecteix gairebé de manera mimètica aquella divisió del món que va operar durant la guerra freda. Dos contendents principals, llavors els EUA i l’URSS, avui els EUA i els seus aliats i l’eix Moscou-Pequín, però també un tercer bloc de països, els no-alineats, que actuaven en funció de les aliances estratègiques més favorables als seus interessos. A aquest grup pertanyen els estats que es van abstenir en la votació de les Nacions Unides del 2 de març, en què es va condemnar per majoria la invasió russa d’Ucraïna. Entre d’altres, els que van actuar amb un perfil més baix van ser els països del nord de l’Àfrica. Algèria hi va votar en contra, i el Marroc es va absentar oportunament de la votació. I és en aquest context global en el qual és imprescindible llegir alguns dels esdeveniments que s’estan vivint en aquests dies al flanc sud europeu.

La crisi oberta amb Algèria durant els últims mesos no s’entén fora d’aquest escenari al qual acompanya irremeiablement el conflicte latent i no resolt del Sàhara darrere de les decisions adoptades. Una vegada més, la geopolítica regional i global són inseparables.

El punt de partida és el desembre del 2020, moment en què Trump reconeix la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental i anuncia la normalització de les relacions entre el Marroc i Israel. Rabat és la via d’accés al Pròxim Orient dels EUA, governi qui governi a Washington. Així, recolzat per l’amic americà, el Marroc va llançar una ingent ofensiva diplomàtica amb l’objectiu d’aconseguir el mateix reconeixement per part dels seus veïns europeus. És aquí on té lloc la crisi de la frontera de Ceuta de maig del 2021 que fa saltar les costures de la política bilateral entre els dos països. També seria llavors quan tindria lloc l’espionatge dels telèfons de, entre d’altres, Pedro Sánchez, per part del Marroc, tot i que es va saber molt més tard.

Notícies relacionades

La crisi diplomàtica entre Espanya i Algèria amenaça amb un cop econòmic de gairebé 3.000 milions

L’espionatge, un laberint polític del qual no s’entreveu la sortida

Així, la guerra a Ucraïna va arribar en un moment de màxima tensió en les relacions entre Espanya i el Marroc, que van incloure el relleu d’Arancha González Laya per José Manuel Albares al Ministeri d’Exteriors. I és en aquell moment, el 20 de març, gairebé un mes després d’iniciada la invasió russa, quan el Govern central decideix fer un gir a la seva política històrica en relació amb el Sàhara Occidental amb l’objectiu de reprendre una relació de bon veïnat amb el Govern de Rabat. Encara costa entendre com és possible que no es contemplés la reacció immediata d’Algèria en contra d’aquesta decisió. I així va ser: a partir d’aquell moment, el Govern algerià va prioritzar les seves relacions amb Itàlia davant Espanya en matèria energètica. Però és que a més, l’11 de maig, el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, visitava Algèria a fi de consolidar les relacions bilaterals entre els dos països. Tenint en compte el moment de crisi energètica pel qual travessa el món, però de manera molt particular Europa, resulta impactant observar la malaptesa amb què s’ha gestionat aquesta situació.

La suspensió del Tractat de Bon Veïnat i Cooperació, així com la congelació de les operacions de comerç exterior amb Espanya declarada per Algèria, no sembla que fos dins dels càlculs de l’avesat ministre Albares. En un món que es recompon en blocs, és il·lusori pensar que si el Marroc va buscar suport als EUA, Algèria no ho fes a Moscou. La tensió s’eleva, i ho fa en un moment inoportú, a poc més de dues setmanes de la cimera de l’OTAN a Espanya. Ara només falta veure quin és el paper de Madrid en aquesta cimera.