La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Piropos i mostres d’admiració
Segons la ultradreta, el feminisme, en el seu avenç imparable, té la culpa que a les senyores ja no els diguin floretes des de les bastides i les terrasses a l’hora del cigaló
Esperàvem l’altre dia en un pas de vianants servidora i una noia joveneta en roba d’esport, a qui el trànsit de l’autopista havia interromput el seu atlètic entrenament. «‘Chochoooooooooo’», li va cridar un individu al volant d’una furgoneta de serveis, mentre s’inclinava perillosament cap a la finestreta contrària. Fins a tal punt es va exaltar en el seu esgarip, que el company que viatjava al seient del copilot li va haver de redreçar d’un cop el volant per evitar que pugés a la vorada, envaís el jardí i s’estampés contra un fanal pròxim. «Ui, ha anat d’un pèl. Quina pena, ¿no?», em va dir la noia picant-me l’ullet. «Doncs sí. No sempre funciona la selecció natural de les espècies», li vaig respondre mentre la veia reprendre la carrera. Hauria estat bé que l’exabrupte ‘machirulo’ acabés en una bona castanya. Sense víctimes, però amb un informe a l’assegurança, un parell d’hores esperant al sol, la grua, la bronca del cap, les mirades assassines del col·lega que ja no arriba a recollir la seva filla a l’escola bressol i mitja dotzena de clients emprenyats sense les seves reparacions. Segur que s’hauria inventat alguna cosa com «una badada» per explicar un accident i mai hauria explicat la veritat: que li va passar per ser un bocamoll invasiu. Però la justícia poètica és tan escassa com l’altra. De manera que el gamarús va seguir el seu camí sentint-se un home amb sort, desbordant de gràcia, que reparteix enginy i llagoteries amb generositat. Per què perdre el temps a explicar-li que pertany a una espècie en via d’extinció, la del penós perpetrador de piropos.
Entretots
En la seva nostàlgia de tot el que faci pudor de florit, la ultradreta rampant tan et pot reivindicar Franco com Esteso i Pajares i el NoDo, aquelles espanyolades que ens turmentaven a la tele en blanc i negre. El feminisme, en el seu avenç imparable, té la culpa que a les senyores ja no els diguin floretes des de les bastides i les terrasses a l’hora del cigaló. Ho va expressar, prenent una cosa per una altra, la diputada de Vox Carla Toscano al Congrés, mentre es discutia el contingut de la llei del ‘només sí és sí’, és a dir, la norma que pretén aturar les agressions sexuals que pateixen les dones. «A mi em fa pena no sentir pel carrer aquell ‘digue’m com et dius i et demano per Reis’ o ‘això és un cos i no el de la Guàrdia Civil’. És una pena que el seu odi a la bellesa i a l’home facin perdre aquestes mostres d’admiració», va deixar anar. Pel que sembla, la parlamentària té l’autoestima baixa. No m’estranya, amb el personal que s’envolta, tot el dia xipollejant en idees immorals, racistes, homòfobes i misògines. Cobrar un gran sou de diners públics per empitjorar la política, dedicar-se a mentir la ciutadania i menysprear el sofriment dels seus congèneres passa factura. Amb aquesta feina, qualsevol no es mira al mirall i es veu espantosa, desbordant de radicals lliures i amb l’epidermis apagat, i enyora que un desconegut li apugi la moral cridant-li una galanteria a la via pública. Que pot ser les vulgaritats castisses que ella apuntava, o «‘chocho’», ja que no sempre tens la sort de topar amb un filòleg. Hi ha altres maneres de despertar ‘mostres d’admiració’ que no passen per ressuscitar atavismes masclistes. Abandonar el feixisme com a mode de vida n’és una. Si la diputada ho prova potser senti un ‘olé la teva consciència’ que ni tan sols necessitarà, perquè ja se sentirà la reina del mambo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
