Si no és Déu, té el seu mòbil

Què, ¿què fem ara amb la làpida que ja havíem esculpit amb la data de caducitat de Rafael Nadal Parera, que, a sobre, estava lesionat, no només del peu (com sempre), sinó també de les costelles? Què, ¿tornem a criticar-lo perquè és del Reial Madrid?

És un insult a la intel·ligència, és una falta de respecte a l’esport, és una petulància sense sentit, una falta d’educació i urbanitat tremenda, posar en dubte que, en el dia d’avui, en el pont entre maig i juny del 2022, Rafa Nadal i Novak Djokovic continuen sent, de molt, per molt, per massa (mai és massa), els dos millors tennistes que existeixen. I existiran.

El duel etern

Millor encara, que és impossible, no hi donin més voltes, oblidin-se d’aquests noiets gegants, de servei supersònic, de cossos musculosos que destrossen els cordams i fan volar la bola fins a límits que, si et colpegessin, podrien matar-te (o ferir-te) i pensin que el millor partit, el millor espectacle, el xou, el tennis, continua sent aquest repetit i irrepetible Nadal-Djokovic.

El mallorquí, que va arribar a insinuar que, probablement, el d’ahir a la nit (perdó, el d’aquesta matinada ¿què és això que els déus juguin a l’hora de dormir?) podria ser el seu últim partit a la Philippe Chatrier, ha arribat avui, després de 4 hores i 12 minuts de joc, després de quatre ‘sets’ (de nou, prodigiosa condició física del manacorí), després de regalar un servei més a ‘Nole’ (tan senyor és, sí) quan disfrutava de la seva penúltima pilota de partit, a la seva 15a semifinal a París, la seva 37a semifinal de Grand Slam, perseguint el seu 22è gran trofeu.

«La victòria pertany als més obstinats», va dir Roland Garros, un aviador –que no tennista–, la llegenda del qual figura, en francès i en anglès (l’haurien d’escriure ¡ara mateix! en castellà), als dos costats de la pista central de París. I, sens dubte, el més obstinat, el millor, ho va tornar a fer, emergint del no-res, sortint d’una altra lesió, havent jugat res, tres partits, dos, abans de viatjar a la capital francesa.

Honor al núm. 1

Així que, sisplau, respectem aquest cavaller, que, acompanyat de Djokovic, número 1 mundial i rei destronat a Roland Garros, ha hagut de sentir el so de les fanfàrries que anunciaven l’arribada dels nous monarques que molts periodistes transportaven ja a la ‘cadireta de la reina’, quan ells han demostrat, de nou, que continuen sent els millors, amb una enorme, sideral, diferència respecte a la resta (dels humans).

Era el 59è enfrontament entre aquests dos monstres. Nadal ha escurçat les distàncies i, ara, el tempteig és, ¡compte a la dada!, 30 victòries per a Djokovic i 29 per a Nadal, 20 Grand Slams per a ‘Nole’ i, de moment, 21 per a ‘Rafita’. Tots dos, amb 35 anys (perdó, perdó, Rafa en fa 36 demà passat), segueixen demostrat al món i a tots els que han començat ja a descomptar-los els miracles i les exhibicions que ells, i no aquests nens, continuen protagonitzant a la pista que, fins i tot a la part final de les seves enlluernadores carreres, no tenen, no ja clons, ni tan sols imitadors. Entre altres raons, perquè el que ells juguen és alguna cosa més que jugar a tennis: és captivar, emocionar.

Encara segueix aquí

Notícies relacionades

Nadal deixa fora de combat Djokovic a Roland Garros

El sud-oest ibèric, viure a la frontera

Així que senyors anunciadors d’ertos tennístics, dilapidadors de mestres, enterradors de campioníssims, guardin silenci, sisplau, uns mesos més. Rentin-se les seves boques amb sabó, raspallin-se amb un fregall el tou dels dits, aquests que van teclejar que aquests monstres ja anaven de mal borràs i, quan avui es despertin, obrin les finestres, mirin al cel i veuran volar dues estrelles resplendents. Sí, sí, les veuran tot i que sigui de dia, perquè brillen tant, enlluernen tant, que els encegaran els ulls, especialment a aquells que estaven tan cecs que no van saber veure que només Rafa Nadal Parera decidirà quan i com se’n va.

I, sí, pot ser que sigui aviat, però, de moment, és a les seves mans, perquè, si no és Déu, té el seu mòbil.