Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Secrets d’Estat
Que els espies espien no és un descobriment, però ho sembla, en vista de les declaracions dels independentistes catalans espiats i del Govern espanyol
Que la democràcia no és un paradís moral ho sabem tots, però d’allà a ser un clavegueró de secrets i d’actuacions inconfessables i fosques per part de l’Estat hi ha una diferència. És lògic que l’Estat, en la seva defensa i en la de tots els que l’integrem, mantingui un marge d’opacitat per no donar arguments a l’enemic (en cap guerra s’informa l’adversari del que farà el propi exèrcit), però això no justifica ni de bon tros que en una democràcia hi hagi un poder paral·lel i incontrolable per a les seves institucions, que és el que passa en molts països, com per exemple Espanya.
Els nostres polítics ara es tirant a la cara les filtracions dels presumptes espionatges a alguns d’ells i tots posen el crit al cel al descobrir de sobte, pel que sembla, que els espies es dediquen a espiar, que és una cosa que saben fins i tot els nens. Els mateixos partits que aproven cada any els pressupostos generals de l’Estat, en els quals s’inclouen les partides de diners per al CNI, com es denomina l’organisme de l’espionatge espanyol, ara se sorprenen que amb aquests diners es dediqui a espiar, la seva comesa. Per definició, un espia ha d’espiar. Si no, ¿per a què està?
Que els espies espien no és, doncs, un descobriment, però ho sembla, en vista de les declaracions, primer, dels independentistes catalans espiats (¿potser la Generalitat no té el seu propi centre d’espionatge com tots els governs?) i després del Govern espanyol, que sembla que també ha sigut espiat, començant pel president, no se sap si pels seus propis espies o pels d’un altre país. Uns i d’altres es queixen que els espies els hagin espiat, però cap aclareix si el que els molesta d’això és que els passés a ells o que en el seu espionatge s’hagin trencat drets fonamentals emparats per la Constitució espanyola, com el de la privacitat de les converses telefòniques.
Notícies relacionadesVeure Carles Puigdemont –que, com a president de Catalunya, va violentar drets fonamentals de tots els espanyols, catalans inclosos, en nom de la independència (i es va violentar a si mateix fugint al maleter d’un cotxe com un delinqüent després de declarar-la durant uns segons)– posar el crit al cel per haver sigut espiat per l’Estat que va trair és tan entendridor com escoltar la ministra de Defensa, de qui depenen els espies espanyols, justificar la legalitat d’aquest espionatge sense donar més dades «perquè ho prohibeix la llei de secrets oficials de l’Estat» (¿la Constitució espanyola no empara també la llibertat d’expressió junt amb d’altres?), o els anomenats socis del Govern enfrontar-se als seus companys de gabinet després d’haver recolzat –amb la seva presència en el Gocern i amb el seu vot als Pressupostos– la pròpia existència i les activitats del CNI.
Que 45 milions d’espanyols majors d’edat, en ple ús de les nostres facultats físiques i psíquiques, o almenys al mateix nivell que les dels nostres representants polítics, i amb capacitat, per tant, per discernir el que ens convé i el que no (de fet, ens deixen votar), no tinguem dret a saber què fa el Govern amb part dels nostres impostos perquè és «secret d’Estat» demostra fins a quin punt la democràcia ha de millorar si no vol semblar una d’aquestes sectes religioses on només els iniciats tenen dret a saber. En una democràcia no hi pot haver secrets d’Estat i, si n’hi ha, no és una democràcia de veritat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
