Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Moria’ | Per a això serveix també el teatre: per incomodar
Madrid, plaça de Colón, Teatro Fernán Gómez. Van haver de passar diversos minuts de silenci sepulcral perquè un espectador comencés tímidament a aplaudir, tot i que no el va secundar gairebé ningú. És estrany que passi això quan s’acaba una obra, però no estava la cosa per celebrar res després que dues magnífiques actrius canàries, transmutades en una dona iraquiana i una afganesa, abandonessin, preses del pànic, l’escenari –una haima, en realitat– que recreava el camp de refugiats de Mória, a Lesbos. Els personatges, inspirats en històries reals, fugien de l’incendi que fa dos anys va arrasar aquest abocador de drets humans on Europa acumula aquells que fugen de la mort perquè no embrutin els seus carrers. És la mateixa Europa que ara acull sense escarafalls, i fins i tot amb un puntet d’orgull, els milers d’ucraïnesos que el bèstia de Putin ha fet fora del seu país a bomba neta. El contrast resulta insuportable, però s’entén: aquesta guerra ha esclatat a les portes de casa i ens afecta directament la butxaca. Per això resulta tan higiènic que a través del teatre algú ens clavi un cop de puny a l’estómac; almenys perquè no puguem al·legar ignorància davant d’una discriminació tan escandalosa.
Entretots
A Mória-2, l’altre engendrament habitacional improvisat després d’aquell incendi, avui segueixen amuntegades més de set mil persones en condicions que gairebé cap de nosaltres seria capaç de suportar. O sí, perquè la complexitat de l’ésser humà inclou una característica molt curiosa, que és la seva sorprenent capacitat d’adaptació per afrontar situacions extremes. La mateixa capacitat, per cert, que em va permetre l’altra nit sortir de veure ‘Moria’ a punt del plor i tardar només uns minuts a endrapar-me un pop a la brasa dins d’un restaurant de moda on la prioritat –en alguns casos l’obsessió– de bona part del públic és deixar-se veure. I ho aconsegueixen. Però els refugiats de Mória, no; és com si fossin invisibles. Em vaig quedar pensant on ens deixa això. I la resposta no em va agradar. Però per a això serveix també el teatre: per incomodar. Gràcies, ‘Moria’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
