Article de Desirée de Fez Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’ocàs de la superproducció d’autor

Tres projectes fallits posen de manifest la dificultat cada vegada més acusada que tenen els directors amb personalitat, talent i idees per aixecar pel·lícules grans

2
Es llegeix en minuts
Robert Eggers i Anya Taylor-Joy, ahir a Sitges.

Robert Eggers i Anya Taylor-Joy, ahir a Sitges. / PAU MARTÍ

Divendres arriba ‘El hombre del norte’, el nou treball de Robert Eggers, director de les magnífiques ‘La bruja’ (2015) i ‘El faro’ (2019), dues de les pel·lícules de gènere fantàstic més importants de la dècada passada. És una superproducció de vikings amb un repartiment estel·lar (Alexander Skarsgard, Nicole Kidman i Anya Taylor-Joy) i ha anat molt malament en taquilla als països on s’ha estrenat. Aquest fracàs per confirmar (encara no se sap què passarà als Estats Units, on també s’estrena aquest divendres) ha donat peu aquests dies a tota mena de reflexions sobre què vol l’espectador d’avui, el futur del ‘blockbuster’ i fins la possible mort (o no) del cine.

Notícies relacionades

D’altra banda, dilluns es va anunciar la cancel·lació, setmanes abans que comencés la seva producció, de ‘Mina Harker’, la versió de Dràcula que havia de dirigir Karyn Kusama. Tot i que les raons no estan clares, la revista ‘Deadline’ apuntava que Miramax havia sortit del projecte per diferències creatives amb la directora. I una altra notícia aquests dies la va donar Eggers a l’explicar-li a Marc Maron en el seu pòdcast ‘WTF’ que, de moment, la seva pel·lícula sobre Nosferatu, projecte que va despertar molta expectació, de moment està aturada.

Les tres notícies estan unides per una certesa: cada vegada és més difícil que els autors personals aixequin pel·lícules grans (a excepció dels encàrrecs per a franquícies, sovint més impersonals del que volem veure). Més enllà de la conversa sobre el futur del cine hi ha una realitat que, al final, és la important. I és la dificultat, cada vegada més acusada, de directors amb personalitat, talent i idees per aixecar pel·lícules grans. I no grans per megalomania, sinó perquè no totes les històries es poden explicar amb pressupostos ajustats. Aquestes tres pel·lícules –només la primera duta a terme– en són bons exemples. En un altre moment de la seva xerrada amb Maron, Eggers es refereix a les seves primeres preses de contacte conscient amb el cine i cita Terry Gilliam i Tim Burton. No és casualitat. Aquests dos cineastes tremendament personals van poder exposar els seus universos, les seves històries i les seves idees en pel·lícules grans, tot el que havien de ser. Tant de bo les dinàmiques de producció actuals no acabin amb la possibilitat d’aquest cine.