APUNT

L’Ansu i el Jan, els millors ‘pallapupes’

EFE/Andreu Dalmau

Deixin-me que avui escrigui de nosaltres. Deixin-me que els expliqui coses de la premsa pesada, dels joves i no tan joves que ens passem els dies, tota la vida, intentant explicar històries de l’esport, amb majúscules, i no només del Barça, però, sí, especialment del Barça. Una premsa pesada que, sovint, ve de meravella ¿oi que sí? per filtrar les xifres del contracte de Spotify i, després, passa a formar part d’una llista negra en què, per portar-te malament, per no agradar el que escrius o com ho escrius, et quedes sense el mannà que cau del cel blaugrana. Hi ha algun d’aquests pesats que, al llarg de l’any, es deixen bona part de les seves estones lliures en un projecte que, sí, forma part de tot un conjunt de periodistes, però que, si no fos per ells, no funcionaria. Per això, quan Xavi Torres, els germans Joan i Carles Domènech ¡quins tios més grans!, Edu Polo i l’artista Ferran Sendra toquen a sometent, tothom deixa el que està fent i es posa a les seves ordres. Sense ells, aquesta meravella solidària no seria posible. És així com funciona el llibre dels ‘Relats solidaris’, que l’encantador Ansu Fati ha apadrinat avui, amb el somriure etern i el suport incondicional de Joan Laporta, que, des del primer minut (i no em refereixo, no, al minut u d’aquest 17è llibre solidari, no, no, el president ja ens va recolzar el 2005, quan vam tenir la idea), ha estat al nostre costat ajudant-nos a vendre com més llibres millor, a El Corte Inglés, a 15 euros la unitat, i fer com més gran millor el taló de Caixabank per als nostres pallassos. Provocar somriures

SpotifyXavi TorresJoanCarles Domènech Edu PoloFerran Sendra‘Relats solidaris’,Ansu FatiJoan LaportaEl Corte InglésCaixabankTots ens hauríem de posar, de tant en tant, o permanentment, el nas vermell de pallasso i mai, mai, ens hauríem de penedir d’ajudar els altres, sobretot els nens. Els diners que recollim aquest cop són per als Pallapupas, una tribu de bona gent, boníssima i bondadosa, que es passa el dia als hospitals perquè els nens no tinguin por de posar-se una injecció o sotmetre’s a la maleïda (i curadora) químio. Per això, més que mai (o com sempre), hem de donar les gràcies a l’Ansu i el Jan per ser els primers ‘pallapupes’ d’aquest projecte solidari. Perquè, tot i que molts no s’ho creguin, el món de l’esport és ple de ‘pallapupes’, tot i que mai són prou. Són molts, molts, els grans esportistes que actuen en silenci, en secret, en l’anonimat, ajudant els altres. Molts. Ho he dit unes quantes vegades i ho repetiré avui, que és un bon día. El Messi del 2015

PallapupasMai oblidaré quan, l’hivern del 2015, vaig anar a visitar un dels grans faedors de miracles del món, el doctor Josep Sánchez de Toledo, llavors (ara ja jubilat, però amb un ull al seu hospital, ¡i tant que sí!) cap de la Unitat d’Oncologia, Hematologia i Tumors Cerebrals de l’Hospital Infantil del Vall d’Hebron. Vam parlar una eternitat de la medicina, del que pateixen els nens i que bo que és rebre ajuda externa perquè la canalla pateixi el menys possible durant l’estada a l’hospital. «Miri», em va dir estirant el braç dret com Colom, assenyalant una de les parets del seu despatx. «Jo he tingut Leo Messi a l’habitació que hi ha darrere aquesta paret, va venir ¡cada dia!, durant setmanes, a fer companyia a un nen que es negava a menjar i al tractament de la químio. Ignoro si aquells dies Messi va anar a entrenar o no, però aquí venia, ¡cada dia!, puntual com un rellotge. I aquest nen es va curar gràcies al Leo».

Temes:

Barça

Inicia sessió 0 Comentaris