LA FOGUERA Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿ETA què és?
L’organització terrorista comença a ser com el nazisme després dels judicis de Nuremberg: un enigma antropològic
He vist ‘Maixabel’ una mica tard. ¡Quina pel·lícula tan emocionant! I això que coneixia la història perquè m’havia commocionat en el capítol de la sèrie ‘Tabú’, de Jon Sistiaga, en què veiem els personatges reals, la Maixabel i un dels que van matar el seu marit, dinant junts i bevent vi blanc. La de Bollaín, que és espectacular, la vaig devorar una nit d’aquesta setmana després de llegir les memòries d’Iñaki Rekarte, etarra condemnat per diversos assassinats i penedit, dels de Nanclares, que em vaig haver de comprar de segona mà perquè ja no les trobava.
Aquest llibre el vaig obrir a l’acabar el de l’exgovernador civil de Guipúscoa, el senyor Goñi Tirapu, que es diu ‘Mi hijo era de ETA’, i el títol ho diu tot. I vaig arribar al llibre de Goñi perquè em va explicar la història Jon Viar, amb qui havia quedat per comentar el seu fantàstic documental ‘Traidores’, que explica la seva pròpia història com a fill d’un altre etarra penedit, però dels de la primera època. Em va agradar més que els documentals merament històrics que s’han fet últimament, que estan bé per als que no saben gran cosa de la història de terror. Ara tinc pendent ‘La línea invisible’.
Notícies relacionadesEn fi, vull dir que estic interessat en ETA i el seu entorn ara que tinc assumit que la banda ha desaparegut. I sospito que formo part d’algun tipus de corrent, és a dir, que potser us passa el mateix, perquè es roden moltes pel·lícules i s’emeten molts documentals i es publiquen molts llibres i articles sobre la banda, les seves atrocitats i el seu funcionament intern. Això no havia passat mentre ETA va estar activa, i no crec que la raó d’aquest munt de produccions i textos sigui l’èxit de ‘Pàtria’ de Fernando Aramburu, sinó que l’èxit d’aquesta novel·la es deu a l’interès del públic, que començava a despertar. Ha passat prou temps des que ETA tacava els diaris de sang cada dia perquè comenci a fermentar la curiositat. Avui, sospito, Fernando León de Aranoa no s’hauria hagut de menjar la polèmica que es va menjar en els Goya. Les preguntes que ell feia llavors les avui les fa molta gent.
ETA comença a ser com el nazisme després dels judicis de Nuremberg: un enigma antropològic. Però també una paraula buida. La filla d’un amic li va preguntar: «¿què és ETA?» Té 14 anys, i per tant en tenia 3 quan la dissolució, i no se’n recorda. Per ella ETA no és memòria, sinó història. Se li hauran d’explicar coses i no ens creurà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
