Article de Santi Terraza Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ucraïna lluita per tots nosaltres
Els ucraïnesos estan defensant un model de civilització que, amb tots els seus defectes, no ha aconseguit millorar cap altre
Cap país havia reunit mai tantes simpaties i alhora havia estat tan sol i abandonat. La pràctica totalitat del món lliure –amb l’excepció parcial dels seus respectius extrems– abraça sentimentalment Ucraïna després de la brutal agressió que està rebent per part de la Rússia de Putin. Però cap Estat –amb l’excepció de l’intent de Polònia, avortat pels EUA, de cedir-li els seus MiG29– s’està implicant en la defensa militar de manera directa i activa. Després de quatre setmanes de guerra, Ucraïna ha rebut infinites mostres de solidaritat, també importants ajudes humanitàries i altres recolzaments, no menys crucials, en armament de defensa. Però tot resulta absolutament insuficient per compensar l’evident desigualtat de forces respecte l’invasor rus, malgrat l’heroica (i també eficient) resistència ucraïnesa.
Certament, la guerra a Ucraïna ha permès reactivar l’acció conjunta en política exterior de la Unió Europea, després d’anys de moure’s amb peus de fang per la lenta dinàmica que caracteritza el seu funcionament i per les diferències internes en la manera d’afrontar les estratègies i els reptes de futur. L’Europa de març del 2022 és més sòlida que la de fa tan sols dos mesos: la unitat comença a ser realment efectiva i el funcionament, més resolutiu.
Entretots
Però totes les mesures de pressió econòmica a Rússia i als oligarques pròxims al Kremlin –necessàries i imprescindibles– no deixen de ser una simple compensació per l’abandonament real de la Unió Europea i els Estats Units a Ucraïna; és a dir, l’abandonament militar quan està sent durament atacada. El bloqueig comercial a Rússia li farà mal a l’economia –més a mitjà termini que a curt–, però no impedeix que Putin continuï bombardejant Ucraïna, arrasant el país i assassinant civils. I a llarg termini, Rússia haurà substituït el pes comercial que fins ara tenia Europa pel de la Xina, l’Índia i els països àrabs, que en els tres casos no s’oposen –per interessos, però també parcialment per convicció i falta de cultura democràtica– als plans de l’autàrquic dirigent del Kremlin.
El primer que realment necessita Ucraïna per resistir i sobreviure és tancar l’espai aeri, cosa que impediria a l’aviació russa continuar sembrant el terror als pobles i ciutats, una vegada que s’ha demostrat que la seva infanteria té seriosos problemes per continuar avançant. I el segon –i l’única possibilitat perquè Ucraïna guanyés la guerra– seria que l’OTAN intervingués en la seva ajuda. Sense la participació directa dels exèrcits dels Estats Units i d’Europa, Ucraïna està abandonada a la seva sort. Pot no perdre, perquè la gent (han sortit del país 3 milions de persones, però en queden 41) mai es rendirà a l’invasor, però militarment no té opcions de derrotar un exèrcit amb àmplia majoria en efectius, armament i capacitat de destrucció a distància, com posa de manifest el recent ús dels míssils hipersònics. Com més li costi a Putin guanyar la guerra, més exhibirà l’instint criminal. Els últims atacs a centres que acullen civils són la mostra més evident de la seva frustració perquè els plans no estan sorgint amb la facilitat que erròniament esperava.
Occident envia armament de defensa a Ucraïna per netejar-se la consciència de no enviar els seus exèrcits. És lògic que l’OTAN tingui seriosos dubtes sobre una intervenció directa contra una potència nuclear comandada per un paranoic, però la història –la contemporània, la recent i fins i tot l’actual– és plena d’exemples que exposen que un dictador no renunciarà als seus macabres plans per la pressió dialèctica o econòmica. Ni ho van fer els sanguinaris Hitler, Stalin i Pol Pot ni tampoc altres dictadors com Fidel Castro o el chavisme veneçolà, després de dècades d’un embargament que ha castigat la població, però no ha canviat el règim. El bloqueig econòmic és, per descomptat, imprescindible davant la magnitud de la bogeria de Putin. I també ho és el social, el cultural o l’esportiu amb tots aquells professionals que públicament no es desmarquin del tirà. Però ni una cosa ni l’altra acabarà amb la guerra. Al contrari, si Putin veu que Occident no el frena, no pararà fins a arribar al final. O com a mínim, al final que se li permeti.
El més paradoxal de tot és que el món lliure no està lluitant per Ucraïna, però, en canvi, els ucraïnesos sí que ho estan fent per Occident; és a dir, per tots nosaltres, per un model de civilització que, amb tots els seus defectes, no ha aconseguit ser millorat per cap altre. I la lluita dels ucraïnesos, per cert, també és pels drets dels que articulen delirants discursos que situen l’OTAN en el mateix pla que el criminal Putin... i que són els mateixos que quan es produeix un atemptat gihadista al·ludeixen més als suposats danys occidentals que van motivar els terroristes que a la mateixa acció dels islamistes, únics autors del mal. Com Putin i el seu règim.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
