En clau europea
Lliçons històriques sobre les sancions econòmiques
La història ensenya que l’ajuda militar i econòmica al país agredit és la manera més efectiva de frenar una invasió, perquè les sancions econòmiques no aturen les guerres i menys quan la majoria de països del món no les vol secundar
jdomenech40008168 ara1 london united kingdom 21 05 2017 chelsea owner ro181011140624 /
La història ensenya que les sancions econòmiques mai han aturat una potència d’envair un altre país i que quan les sancions superen determinat nivell, la guerra pot estendre’s. La història indica que les sancions tampoc serveixen per canviar un règim polític, sinó que condueixen a reforçar el seu poder sobre la població. Les sancions castiguen la població i l’empobreixen, mentre que les elits polítiques i econòmiques del país sancionat poden eludir i esmorteir el seu impacte. Les sancions també penalitzen i empobreixen la població dels països sancionadors, com passa ara a la Unió Europea (UE), ja que incrementen la desigualtat i el risc de desestabilització. En una guerra, les sancions tarden a deixar sentir el seu efecte. Per això l’ajuda militar i econòmica al país agredit és la manera més efectiva per frenar una invasió, com exemplifica Ucraïna.
Les sancions econòmiques no van impedir que Itàlia envaís i conquerís Etiòpia (1935-1936), com detalla l’historiador Nicholas Mulder al seu llibre ‘El arma econòmica’. L’economista John Maynard Keynes va argumentar llavors que Etiòpia s’hauria pogut defensar d’una manera efectiva si hagués rebut ajuda. Si la Xina hagués rebut ajuda financera i militar occidental també hauria pogut frenar la invasió japonesa iniciada el 1931 a Manxúria i prosseguida el 1937 a la resta del país. Això hauria empantanegat l’exèrcit japonès i hauria retallat la seva capacitat d’expansió al Pacífic.
Quan el Japó va ocupar la Indoxina francesa de Vichy el 1940, els Estats Units van començar a enviar una ajuda tardana a la Xina i a imposar sancions econòmiques al Japó, en coordinació amb el govern britànic i l’holandès en l’exili. L’escalada d’aquestes sancions el 1941 fins a l’embargament total de petroli, carburants i importacions essencials no va frenar la guerra, sinó que va empènyer Tòquio a atacar els EUA i les colònies britàniques i holandeses el desembre de 1941 i apoderar-se dels abundants recursos petrolífers holandesos, perquè aquestes sancions extremes enfonsaven el Japó. La UE i els EUA haurien de tenir això present per no escalar les seves sancions contra Rússia fins a un punt sense retorn, ja que una potència nuclear en un atzucac pot ser perillosament imprevisible.
Sancions que endureixen règims
L’acadèmic nord-americà Robert A. Pape va publicar el 1997 un documentat estudi que mostrava que les sancions econòmiques són escassament efectives per evitar guerres o aconseguir objectius de política exterior. Els més de 60 anys de sancions nord-americanes a Cuba només han empobrit la població i han fet encara més difícil un canvi de règim. Les dures sancions contra Corea del Nord, l’Iran i Veneçuela només han servit per penalitzar la població i endurir els seus règims polítics, igual que va passar amb l’Iraq de Saddam Hussein.
Per aturar la invasió russa d’Ucraïna, la mesura més efectiva és una massiva ajuda militar, econòmica, financera i humanitària al Govern de Kíiv. Les dures sancions occidentals contra Rússia poden donar resultats a mitjà termini, però la seva efectivitat es veu limitada perquè la majoria de països del món, encapçalats per la Xina i l’Índia, han rebutjat aplicar-les. Això ofereix a Moscou marge per esmorteir el seu impacte, ja que els països oposats a les sancions sumen el 44% de l’economia mundial i el 85% de la població global. Fins i tot Turquia, membre destacat de l’OTAN, rebutja secundar les sancions.
La UE i els EUA van aplicar immediatament les sancions que penalitzen directament la població russa, aliena a les decisions del Kremlin, mentre que hi ha molt pocs oligarques sancionats i les mesures s’aproven amb molt retard, de manera que tenen temps de protegir el seu patrimoni i continuar amagant-se darrere de societats pantalla de Luxemburg, Xipre, Malta i altres paradisos fiscals. L’oligarca Aleksei Mordaixov va poder vendre la seva participació de 1.300 milions en el grup Tuia, una societat pantalla de les illes Verges Britàniques. L’oligarca Roman Abramóvitx no va ser inclòs en la llista de sancions de la UE fins al 15 de març, 20 dies després de l’inici de la invasió russa. Els països de la UE i del Regne Unit no han anul·lat ni tan sols els visats d’or en vigor concedits durant les últimes dècades als oligarques. Perquè les sancions tinguessin un impacte polític s’haurien d’aplicar immediatament als 20.000 multimilionaris russos que tenen un patrimoni financer i immobiliari superior als 10 milions d’euros, segons assenyala l’economista Thomas Piketty.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.