Sortir del confort per guanyar la guerra

¿Qui no ha donat per descomptades les democràcies, que, amb totes les seves imperfeccions, són la llum del dia davant la foscor que irradia el règim de Putin? El qui tingui dubtes que provi de treure una pancarta a la plaça Roja de Moscou. 

Tal és el cop de realitat al qual assistim, amb un poble veí disposat a donar la vida, literalment, per defensar els valors europeus davant el sagnant viatge a l’era dels imperis que assaja Moscou, que fins i tot els més escèptics s’han adonat del que hi ha en joc. La unió als dos costats de l’Atlàntic, aglutinats entorn d’Occident, aquest espai de llibertat que fins fa dos dies es donava per aniquilat, és imponent.

El primer ministre polonès ara ho té clar. Mateusz Morawiecki, un nacionalista acostumat a denunciar els atacs d’Europa a la sobirania polonesa, ha dit que vol «una Europa forta i decidida». Matteo Salvini es fa el distret quan li mostren la samarreta amb la cara de Putin que un dia va portar orgullós. Una enquesta de YouGov als Estats Units mostra que els votants de Trump recolzarien noves sancions a Rússia, tot i que s’encarís el preu del gas als Estats Units. La goma d’enganxar russa fa miracles.

La banalitat que gairebé sempre acompanya les nostres discussions polítiques, accelerades, exagerades en la manera de dividir-nos, ha donat pas a una atmosfera solemne. Vivim amb un bidó de gasolina sobre el cap. Qualsevol pas en fals, un accident –Ucraïna comparteix frontera amb quatre països de la UE– desencadenaria una guerra de proporcions inimaginables.  

¿Podem guanyar una guerra que no podem batallar? Sabem que no hi podem intervenir directament perquè les potències nuclears no es poden atacar. Els beneficis de qualsevol intervenció mai superen els costos. El concepte de «destrucció mútua assegurada», tret del calaix de la guerra freda, dona impotència i fredor. 

Però hi ha moltes altres coses que podem i hem de fer per guanyar aquesta guerra a llarg termini. Potser la guerra acabi les pròximes setmanes. Ucraïna és massa gran per a l’exèrcit de Putin i l’odi local contra l’invasor serà insuportable per a una presència sostinguda en el temps. Zelenski reconeix que Ucraïna no entrarà a l’OTAN. Però el pols de poder amb Rússia –i la Xina, que mesura cautelosament els seus passos en aquest conflicte– definirà aquest nou món i hem d’estar preparats.

Com resumeix l’analista Judy Dempsey, hi ha moltes incerteses, però una és clara: Europa no tornarà a la seva zona de confort. La falta d’una visió estratègica ens ha portat fins aquí. D’un costat, vam externalitzar la nostra seguretat als Estats Units. Ni tan sols Alemanya, ara en ple exercici de correcció i introspecció, complia el 2% de despesa en defensa que mana l’OTAN. D’un altre, ens prenem a broma la seguretat energètica, mantenint una tòxica aliança gasística amb Putin, les intencions expansionistes del qual són perfectament conegudes des de la guerra de Geòrgia el 2008 i la invasió de Crimea el 2014. 

Notícies relacionades

La UE es vol desendollar de Rússia

¿Què ofereix Salvador Illa?

El cop de timó ara emprès portarà fortes onades. ¿Estan els europeus disposats a sortir del seu confort i sacrificar-se per preservar el nostre model al nou món? Els preus de les matèries primeres estan disparats. El risc que Putin tanqui la clau del gas –que representa el 40% de la consumició europea– és considerable. Hauríem de trencar el vincle nosaltres abans. Convé no prendre a broma els comentaris de Josep Borrell per abaixar uns graus el termòstat a casa. En tot cas, els sacrificis han d’estar justament repartits.

La solidaritat dels europeus amb Ucraïna es posarà a prova amb la necessitat d’acollir l’onada de refugiats més gran des de la Segona Guerra Mundial. Però hi ha una altra cara de la moneda crucial: no hem de donar a Putin la mínima excusa per alimentar el seu nacionalisme a casa. Els russos són també víctimes d’aquest tirà i hem de recolzar-los de la forma més intel·ligent possible.