Crisi del PP Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pablo Casado: dimissió al Congrés
El decapitat president del PP no va començar malament la seva etapa, després de guanyar les primeres primàries celebrades en el seu partit, i feia bons discursos sense papers, però la seva estratègia d’oposició era eixelebrada
Sessió històrica aquest dimecres en la sessió de control al Govern amb el comiat de Pablo Casado com a cap de l’oposició davant un Pedro Sánchez que, atònit pel que ha passat aquests dies, deu haver tornat a besar el seu amulet de la sort. El decapitat president del PP no va començar malament la seva etapa, després de guanyar les primeres primàries celebrades en el seu partit. En capacitat oratòria va ser sempre millor que Albert Rivera, Pablo Iglesias i el mateix Sánchez. Feia bons discursos sense papers, però la seva estratègia d’oposició era eixelebrada. Afirmava que el Govern d’esquerres era il·legítim, i va pretendre fer-lo caure en cada assalt, sense importar-li les dramàtiques circumstàncies de la pandèmia, sense entendre la importància de portar a terme algunes reformes, com la laboral, o de rebre els fons europeus. Es presentava com el paladí de la moderació, però va caure en l’histrionisme i l’exageració. L’innecessari avanç a Castella i Lleó només s’explica per la seva ànsia d’arribar a la Moncloa. Va vendre la pell de l’os abans de caçar-lo i va ficar el PP davant l'inconvenient dilema de què calia fer amb Vox.
Entretots
Després dels seus reiterats fracassos en l’oposició, sense oblidar el desastrós episodi del vot telemàtic del diputat Casero, se li va anar quedant cara de malastruc. Una innecessària guerra contra Díaz Ayuso ha segellat el seu destí. No va saber deixar anar a temps el llast que representava García Egea, que amb una acció agressiva contra la presidenta madrilenya va provocar l’emprenyament d’una part molt significativa dels seus votants, els de més a la dreta. La incoherència de denunciar una possible corrupció sense anar a la Fiscalia i d’acceptar unes lleugeres explicacions va inhabilitar Casado com a líder. Els recolzaments que semblaven incondicionals es van esfumar i els barons regionals, començant per Núñez Feijóo, van dir prou. El futur ara ja està escrit: el president gallec serà aclamat com a nou líder. No és diputat al Congrés. Tampoc ho era Sánchez després de ser decapitat en el Comitè Federal i des del 2018 és president del Govern. El PP surt d’aquesta crisi molt tocat, però no més enfonsat del que va quedar el PSOE el 2016.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
